Debat nuclear*

Transcorregut gairebé mes i mig de l'accident de la central nuclear japonesa de Fukushima, sembla arribat el moment que s'abordi a Espanya el debat assossegat que, tement una reacció política a l'alemanya, demanaven els pronuclears mentre sortien en tromba a congratular de com que havia resistit la contenció dels reactors japonesos, donant lloc a una caricatura de El Roto, amb un edifici saltant per l'aire i amb el text: "Afortunadament, el lobby pronuclear no presenta esquerdes".

La divergència entre aquesta actitud defensora per principi del nuclear i la realitat de la tragèdia (addicional al desastre causat per la naturalesa) en què s'ha vist sumida la societat japonesa per que ha passat a Fukushima ha produït a tot el món un efecte molt negatiu sobre l'acceptació nuclear i un deteriorament de la credibilitat dels seus responsables tècnics i empresarials. Com, d'altra banda, sembla que caldrà seguir comptant immediatament amb la producció nuclear per a l'abastament elèctric, pot extreure la conseqüència que, a part de reforçar la seva seguretat, cal replantejar les relacions energia-societat sobre bases més fidedignes i transparents , definir més objectivament els riscos i beneficis dels diferents tipus d'energia i procedir amb més equitat al seu repartiment.

Pel que fa a la nuclear, no es pot seguir presentant com un altre tipus d'energia més, quan té unes peculiaritats de riscos intrínsecs o provocats, possibles derivacions armamentistes i disposició de residus que donen lloc a plantejaments diferenciats no només en la seva oposició social, sinó en l'establiment de regulacions que dilaten i encareixen sensiblement la seva construcció, sotmetent a uns elevats riscos financers.

Aquests aspectes no es poden obviar quan es fan plantejaments de rellançament nuclear en els núvols o, com acaba de dir el president de la major elèctrica espanyola: "Som absoluts convençuts de les bondats de la nuclear, però sempre en un marc d'absoluta seguretat" . Massa absoluts en un món amb Fukushima i l'Iran en el qual gairebé totes les centrals han de albergar els residus en piscines o contenidors annexos, en no haver estat capaços de resoldre la major part dels països un problema tecnològicament tan senzill com disposar d'emmagatzematges temporals o definitius.

Aquesta qüestió no té una solució tècnica senzilla, com ho demostren algunes temptatives experimentals. És possible que no es desitgi enterrar definitivament el combustible 'gastat', donat que hi ha la possibilitat que en un futur hi hagi una tècnica econòmica i amb uns riscos prou assumits per transformar-los en un nou combustible (per exemple el MOX) utilitzable en el reactors nuclears quan els costos de l’urani o la seva disponibilitat ho facin interessant. Cal recordar que el magatzem temporal centralitzat (ATC) proposat a Espanya no és només un magatzem sinó que vol contenir un centre d’experimentació amb el combustible gastat sobre el qual no han proporcionat cap informació.

  

El fre a la viabilitat pràctica de l'energia nuclear que impliquen aquests problemes no tindria més importància si, d'altra banda, no estigués pendent de resolució a nivell mundial el problema del canvi climàtic, per al qual pogués ser convenient disposar de nuclears fins que estiguin disponibles massivament les energies renovables. Encara que sobre aquestes últimes també convé no aixecar falses expectatives temporals i oferir informació solvent sobre la gestió i costos.

Sembla, per això, convenient procedir a l'esmentat replantejament de les relacions nuclears-societat, a partir d'algunes clarificacions bàsiques. En primer lloc, cal distingir clarament entre els costos de construir un nou reactor i els d'operar un altre instal lat fa anys. Construir nous reactors no ha estat seriosament considerat per gairebé cap empresa privada occidental des de fa més de 20 anys, en poder produir electricitat amb centrals de gas, amb menor risc financer i cost més reduït. Després de Fukushima, no és d'esperar que, almenys en un quinquenni, pugui considerar cap rellançament nuclear a Espanya.

Molt diferent és l'economia de les centrals nuclears en funcionament, especialment en el cas de les espanyoles, que van començar a operar fa més de 20 anys i que han arribat a aquesta etapa daurada a través d'un procés continuat de suport públic sufragat pels consumidors . Aquest es va haver d'iniciar en els anys vuitanta per evitar la fallida de les empreses privades promotores, a aflorar amb la seva posada en marxa els excessius interessos intercalaris que havien acumulat durant els 10 anys de construcció.

L'aturada nuclear, titllat de ideològic, va ser producte d'una mera imposició de bones pràctiques comptables i financeres, acompanyada amb la recuperació de les inversions en els reactors aturats a través d'un complement a la tarifa. La situació d'algunes de les empreses estava tan deteriorada que, perquè sortissin endavant, hi va haver, a més, de forçar intercanvis d'actius perquè les elèctriques públiques assumissin, amb el corresponent suport tarifari, part de la càrrega nuclear.

L'espurna desencadenant de la bonança econòmica actual de les nuclears vi 10 anys després amb la liberalització elèctrica de 1997, en reconèixer a tota la producció elèctrica (amb hidràuliques, nuclear, carbó o gas) un preu marcat pel cost de la central més cara que funcionés en cada moment. A més, es van acordar uns complements addicionals de fins a 8.663.000 d'euros, denominats Costos de Transició a la Competència (CTC) per a garantir-los un preu mínim que assegurés la recuperació de les inversions efectuades abans de la liberalització en totes les centrals. La realitat és que, per aquest concepte, les elèctriques van acabar ingressant més de 10.000 milions. A més, en cancel lar anticipadament el 2006 els CTC, van evitar haver de tornar aquesta suma, en percebre després fins 2010, data inicialment prevista, uns preus de mercat molt més elevats.

D'aquests fets es dedueixen dues conseqüències molt importants que convé els siguin explicades molt clarament als ciutadans. La primera és que tant si s'augmenta la vida de les nuclears com si es tanca alguna d'elles, les elèctriques tindran majors o menors beneficis, però els consumidors domèstics o industrials, segons la regulació vigent, seguiran pagant grosso modo el mateix preu, ja que aquest seguirà sent marcat pel cost d'una altra central més cara de gas.

Sembla, per això, si més no sorprenent que el president de la CEOE proclami, en benefici de només quatre de les seves empreses i en perjudici de totes les altres consumidores, que "l'energia nuclear és fiable, bona, bonica i barata, i dóna seguretat al sistema amb un preu assequible, que és el que necessita la indústria espanyola per competir ".

La segona consideració és que la venda de l'energia nuclear-elèctrica a un preu que triplica el seu cost és una de les causes que impedeixen reduir el dèficit tarifari, ja que la recaptació, en destinar en primer lloc a pagar l'energia generada a aquest preu, fa que les elèctriques s'hagin d'endeutar (amb l'aval de l'Estat) per a abonar la resta de costos. El dèficit no es crea, doncs, perquè no es cobreixin els costos reals, sinó perquè hi ha un excés de percepcions reconegudes en la regulació, el que ha donat lloc al fet que les tarifes hagin augmentat des de 2004 en més d'un 50%, a més de haver generat un dèficit addicional de 18.000 milions d'euros que els consumidors hauran de pagar ajornament en els propers 15 anys.

A més, aquest dèficit pot arribar fins als 40.000 milions d'euros el 2020, llevat que segueixin augmentant els preus a unes llars i indústries que ja estan pagant un 16% i un 21% més, respectivament, que la mitjana de la UE. Per això la competitivitat de l'economia espanyola s'ha de preservar evitant noves pujades, per la qual cosa cal reduir diversos costos i beneficis regulatoris reconeguts, entre els quals es troben els percebuts per la producció nuclear, que superen els 2.000 milions anuals.

Per concloure, cal referir-se de nou a la necessitat expressada inicialment d'una major equitat en el repartiment de riscos i beneficis dels diferents tipus d'energia, perquè això és el que podria donar en els propers anys un paper rellevant a l'energia nuclear.

Les centrals nuclears en funcionament, encara que ens fan suportar a tots uns riscos de baixa probabilitat, però d'alta incidència, han de seguir funcionant a curt i mitjà termini, juntament amb altres de gas i carbó (que també presenten riscos significatius en la seva cadena de aprovisionament) perquè només amb renovables no pot avui assegurar el subministrament elèctric.

Per això cal fer un esforç tecnològic per desenvolupar energies renovables més eficients en les quals Espanya té avantatges comparatives, que serveixin de base a un desenvolupament industrial creador d'ocupació i permetin aconseguir en 20 anys un subministrament elèctric gairebé sense CO₂. És precisament aquest marc el que podria justificar un manteniment de les centrals nuclears si, en comptes de produir un benefici regulador injustificat a quatre empreses elèctriques, els seus costos operatius contribuïssin al finançament d'un desplegament ben plantejat de les renovables.

Martín Gallego Màlaga, Argumentos para un debate nuclear y energético, El País 24-04-2011.