Averies i accidents nuclears al Japó

Notícies

(...) com a conseqüència del tsunami que ha afectat tres reactors nuclears del complex nuclear de Fukushima (...) la primera fase serà escatir la seqüència d’esdeveniments que han portat molt a prop del desastre total: primer va ser la pèrdua de refrigerant del reactor, causada inicialment pel tall elèctric provocat pel terratrèmol i després per la fallida dels generadors d’emergència, quan van quedar inundats pel tsunami. Després va venir la necessitat d’expulsar de l’edifici la contenció de gasos radioactius per evitar la ruptura del vas del reactor; la posterior explosió d’aquests gasos va destruir la coberta de protecció, cosa que va enviar la radioactivitat a l’atmosfera i va deixar el reactor a l’aire. Finalment, hi ha la més que probable fusió d’elements combustibles, el pitjor accident que pot tenir una central.

L’accident de Fukushima obligarà a reforçar els sistemes d’emergència, amb el corresponent augment dels costos, i tornarà a despertar oposició social. (...) Com ara, [en l’accident de la central nuclear nord-americana de Three Miles Island], no s’havia previst la seqüència d’esdeveniments i es creia que un accident d’aquestes característiques era impossible, com fins ahir mateix també ho deien d’un altre Txernòbil.

Marcel Coderch, Una llosa per a l’energia nuclear, ara 13-03-2011.

Aquí teniu alguns mitjans de comunicació i webs recomanades amb informació detallada sobre les centrals nuclears del Japó:

Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear
Greenpeace
El País 12 març
El País 13 març
El País 14 març

Comentari

Japó és el tercer país amb nombre de reactors nuclears, darrera d’EUA (104), de la URSS (66) (ara Rússia, amb 32 ocupa el quart lloc) i de França (58). Tres dels quatre països amb més reactors han tingut fusions parcials del nucli (Three Mile Island als EUA-1979, i Japó-2011) o total (Txernòbil-1986). Altres països també l’han tingut o hi ha estat molt a prop (Vandellós I-1989).

França és un cas especial entre els països força nuclears o amb bomba atòmica legal. Va decidir disposar d’aquesta per situar-se entre els països respectables i amb un cert poder davant dels EUA. Per abaratir els costos i obtenir uns ingressos de la tecnologia nuclear desenvolupada per obtenir la bomba atòmica va desenvolupar la via civil nuclear, és a dir, les centrals electronuclears. I ho va fer sense separar-la de la via militar -com oficialment havien fet els que ja tenien la bomba i les centrals (EUA, Regne Unit, URSS)-, i amb una empresa de propietat de l’Estat. Amb això aconseguia la bomba, electricitat "barata" (apuntant costos a la comptabilitat militar) i dinamitar dos principis bàsics: la propietat privada de les empreses i la inexistència de relació entre la bomba atòmica i l’energia nuclear.

La posició dels governs i de la indústria nuclear és la d’entossudir-se en la postura d’etiquetar com a segures les centrals nuclears d’Occident, tot aïllant les russes i considerant-les diferents, tot i que era força similar a Vandellós I. Però la seguretat no és una qualitat derivada de no haver causat morts directes demostrades sinó que és la qualitat de no ser capaç de provocar morts o accidents. I l’experiència mostra que només s'han evitat les morts demostrades (fins ara) per una gran habilitat dels operaris quan hi ha hagut accidents o per la impossibilitat de demostrar la causa de les morts de càncer o de les malformacions dels fetus.

I tornem al Japó. El reactor de la central Fukushima és com el de Garoña i té 40 anys. Aquestes centrals no disposen de dispositius de seguretat com les centrals més recents. Han actualitzat algunes coses però tot i això no assoleixen el nivell de confiança de les més recents. És com els automòbils que han anat introduint mesures de seguretat (cinturons, airbags, servofrens...) en els nous models i introduir el possible en els antics (com els cinturons) però no tot per ser massa car o difícil, o impossible. Aquests automòbils antics poden complir la normativa que se'ls aplica, però no tenen la seguretat dels actuals.

La central de Fukushima es va construir preveient aguantar un terratrèmol de 7,5 (preveure'l per un 9 augmentava els costos) i disposa de dos generadors elèctrics accionats per motors de combustió per proporcionar l’electricitat necessària per mantenir la refrigeració i altres funcions vitals del reactor i de la central. Dos generadors, per si en fallava un, aquest és el nivell de la "seguretat". És que no podien fallar els dos? Evidentment, però les hipòtesis de disseny tenen uns límits que permetin fer econòmica l’energia nuclear (comptant amb tota una sèrie d’ajuts i privilegis, com la limitació legal dels màxims danys coberts per les assegurances). Amb això s'aconsegueix una energia "barata" i "segura", definint com a seguritat el cobrir les eventualitats previstes i requerides legalment. Però no s'havia previst que un rètol amagués unes senyalitzacions (Harrisburg), que es fes un experiment mal preparat (Txernòbil), que un foc inutilitzés el cablejat elèctric en una central vella (Vandellós I) (després de construir Vandellós I ja s'havien pres mesures per evitar-ho, però això no s'havia modificat a Vandellós I), que hi hagués un terratrèmol superior a 7,5 i un tsunami posterior que deixés fora de servei els motors .... El que està passant ara al Japó és el que va començar a passar a Three Mile Island (Harrisburg) el 1979, incloent la formació d’hidrogen. Llavors es va ser a temps d’evitar el que ara no s'ha pogut evitar.

La indústria nuclear evidentment és conscient de tot això i pren accions per reduir els riscos, la qual cosa augmenta els costos. També ha intentat construir un reactor "intrínsicament segur", el que vol dir que no es fonguis si perd la seva refrigeració. Seria com un motor de cotxe que no cremés la culata encara que es quedés sense aigua de refrigeració. Però de moment no ho ha aconseguit. El que va fent és el que ha fet al llarg de la seva història: augmentar la potència unitària dels reactors i de les centrals per compensar l’increment dels costos fixos de les noves seguretats.

La feblesa clau dels reactors (i de les centrals) nuclears és la seva refrigeració. En operació, els reactors necessiten refrigerar dues vegades l’energia elèctrica que generen. Quan no generen, també necessiten refrigerar un 7% de la seva potència (aquest valor depèn del tipus de reactor) per extraure la mal anomenada calor residual, que no és la que queda en un motor d’automòbil quan el parem sinó la que sempre emet l’urani en el seu procés natural de desintegració (quan el reactor és operatiu hi ha una controlada reacció en cadena que aporta molta més energia que la simple desintegració natural). Si no hi ha refrigeració tant durant el funcionament com quan el reactor està aturat, es pot produir una fusió dels elements combustibles d’urani de dintre del reactor. El combustible gastat també continua generant calor degut a l’urani i al plutoni radioactius i per això es manté submergit en piscines que, inclús després de tres anys, han d’extraure uns 200 kW de calor per tona de combustible.