Mals entesos sobre l’energia eòlica a Catalunya*

La sentència judicial que ordena el desmantellament del parc eòlic de la Serra del Tallat s’afegeix a la que invalidava el pla d’implantacions eòliques a Catalunya aprovat fa pocs mesos. Tot plegat no deixa de ser un reflex de la polèmica que des dels seus inicis han generat els aerogeneradors i les ubicacions escollides, en llocs de màxima ventositat i, per tant, en molts casos, en carenes de serralades  que generen un elevat impacte paisatgístic. Si a més, són llocs que aposten pel turisme de qualitat ambiental, ja tenim el conflicte obert.

Tan obert que hem passat de ser els pioners en el desenvolupament de la tecnologia eòlica a ser el territori amb menor grau de generació d’aquesta energia dins l’estat espanyol que és, d’altra banda, el quart productor mundial d’energia eòlica.

El problema és (...) complex (...) tant, que fins ara no s’ha sabut resoldre adequadament. Hi ha diverses línies de treball complementàries per abordar-lo. La primera és la tecnològica, la més avançada de les quals és la ubicació dels aerogeneradors en el mar, com ja s’han assajat a Dinamarca i volen experimentar davant el delta de l’Ebre.

 Al gener de 2011 hi havia al món 25 parcs eòlics marins, amb una potència instal·lada total de 3.067 MW, amb la distribució que mostra la taula.

  

	Eòlica marina al món al gener del 2011
	UK	DK	NL	BE	XI	SW	GE	FI
MW	1.570	782	228	165	134	110	48	30
Parcs	12	5	2	1	2	1	1	1

 

Hi ha qui també avança en l’opció de fer aerogeneradors amb les aspes en posició horitzontal, la qual cosa permetria instal·lacions de menor alçada i menor impacte visual.

És sorprenent considerar aquests hipotètics aerogeneradors. Si les aspes (pales) estan en posició horitzontal, d’on vindrà el vent, de sobre o de sota? Evidentment no pot venir del terra. Si ve de sobre, toparà amb el sòl, que a més es pretén que estigui a prop.

L’únic cas amb pales horitzontals és el de la central "eólico-solar" de Manzanares . Consistia en un camp cobert per un plàstic per produir l’efecte hivernacle, escalfar l’aire de sota que ascendia per una xemeneia de 250 metres d’alçada i 10 de diàmetre fent girar les pales horitzontals de l’aerogenerador. Va funcionar entre 1982 i 1989, amb una potència nominal de 50 kW.

La segona opció és la generació descentralitzada d’energia. És cert que fins que els grans empreses d’altres sectors –constructores, productors i distribuïdors d’energia convencional- no han entrat en les renovables no ha començat a haver-hi un veritable esforça inversor en el sector. Però la dinàmica d’aquestes grans companyies passa pels grans centres de producció d’energia –sigui convencional o renovable- que necessiten grans xarxes de distribució –més impacte ambiental- i elevades pèrdues energètiques durant el trasllat.

Caldria promoure que polígons i grans empreses industrials, promotors immobiliaris, arquitectes i ciutadans optessin cada cop més per instal·lar mecanismes no només d’estalvi energètic, sinó de generació d’energia per a la cobertura de les pròpies necessitats.

Finalment, l’opció de les energies renovables no ha de limitar-se a grans implantacions, a vegades amb objectius més financers o de quota de mercat energètic que altra cosa. 

Quina altra cosa cerquen les inversions industrials? No és això el que diu l’economia clàssica?

Cal reforçar el vessant tecnològic i aspirar a liderar no només la producció i la distribució, sinó a generar innovacions que permetin que l’energia eòlica i les renovables en general siguin viables sense ajudes públiques i que superin les actuals limitacions ambientals perquè es puguin implantar de manera generalitzada aquí i arreu del món.

Quines són les actuals limitacions ambientals que haurien de superar?

Sense els diferents ajuts públics a les energies convencionals (polítics, econòmics, legislatius, formatius...) l’energia eòlica és actualment competitiva. El que cal és aconseguir la igualtat d’oportunitats ("labeled playing field").

Enric Llarch, Eòlia i nosaltres, La Vanguardia 27-05-2011.