La introducció de la nuclear i del gas natural a Catalunya*

Vint de febrer de 1968. L’enginyer Pere Duran Farell compareix davant la junta directiva de la Cambra de Comerç de Barcelona per donar compte de les dues aventures que du entre mans: la construcció de la primera central atòmica catalana i la importació de gas metà a gran escala. (...) La Lliga Hanseàtica Catalana, integrada en el Règim i a la vegada distant del franquisme de camisa blava, l’escoltarà amb atenció. (...)

L’enginyer explica (...) com està maniobrant entre els engranatges del franquisme i del gaullisme per disposar de noves fonts d’energia. La central atòmica serà aparador de la tecnologia nuclear francesa del moment. Reactor tipus GCR [Gas Cooled Reactor], alimentat per urani natural [sense enriquir]. París acumula tres objectius estratègics: vol ser present en el desenvolupament espanyol, desitja competir amb la tecnologia nord-americana d’urani enriquit i es quedarà amb els residus en vistes a l’obtenció de plutoni per al seu ambiciós programa nuclear.

De fet França no es queda amb els residus sinó que els reprocessa separant-ne el plutoni (que és amb el que es queda). Ara ja havia d’haver retornat els residus (sense el plutoni) però per no saber què fer-ne hem de pagar la penalització, ja que els productors d’electricitat nuclear han aconseguit no haver de fer-se càrrec dels residus que genera la seva activitat, al contrari del que han de fer altres indústries.França va abandonar aviat els reactors GCR per passar als PWR com els de la Westinghouse. L’interès inicial de França pels reactors GCR va ser degut a la facilitat d’obtenir plutoni amb aquest tipus de reactors.

 

La central atòmica sortirà més cara que la de Zorita (la primera a Espanya, a Guadalajara, de tecnologia nord-americana), però França ofereix crèdits avantatjosos i el compromís de comprar una quarta part de la producció elèctrica.

Per complaure al cap del programa atòmic francès (...) el millor seria construir la central molt a prop de la frontera [evitaria transport de combustible, de residus i d’electricitat]. Des de París han suggerit la platja de Pals, però l’oposició dels grans patricis de la prometedora Costa Brava (...) ha arribat a Madrid i l’almirant Luis Carrero Blanco, estiuejant a Begur, ha arrufat el nas [com ara ho han fet altres personalitats amb els parcs eòlics o les centrals elèctriques]. Josep Pla, fervorós defensor de les virtuts civilitzadores de la industrialització, ha estat l’únic propagandista de l’Empordà Atòmic. La central es construirà a Vandellós, on no hi ha resistència. Al contrari.

L’enginyer Duran continua informant. El gas vindrà de Líbia, antiga colònia italiana en la qual ara governa el rei Idris, protegit pels britànics. Ja s’han signat els corresponents contractes amb les companyies Esso i Standard Oil per a la importació de 1.000 milions de metres cúbics de gas liquat que arribaran a Barcelona (...). S’havia pensat en els rics jaciments d’Algèria, però la situació en aquest país encara és molt turbulenta. (...) Líbia sembla més estable i a De Gaulle no l’interessa, per ara, el gas libi amb segell britànic.

La central atòmica i els jaciments magrebins de Zelten i Raguba oferiran l’energia necessària per a que la indústria catalana emprengui el camí del Mercat comú. Els falangistes recelen i demanen a Franco que la gasificació d’Espanya la dugui a terme un monopoli públic fincat a  Madrid (la qual cosa aconseguiran el 1972 amb la creació d’Enagás). (...)

Enric Juliana, Liga Hanseàtica, 1968, La Vanguardia 24-04-2011.

La central de regasificació al port de Barcelona va començar a funcionar el 1969.

La central de Vandellós 1 es va posar en marxa el 1972. El 1989 va deixar de funcionar després de 17 anys degut a un accident.