Va haver-hi una època en què oposar-se a l’energia nuclear
era propi de radicals que consideraven que era impossible controlar els riscos
inherents a la fusió nuclear i a la gestió dels residus. Les persones sensates
pensaven exactament el contrari.
Va haver-hi una època en què creure que el canvi
climàtic tindria conseqüències catastròfiques i que estava produït per l’acció
humana era propi de radicals, mentre que les persones sensates posaven en dubte
el fet del canvi climàtic, la magnitud de les seves conseqüències i, sobretot,
que tingués gaire cosa a veure amb l’emissió de gasos [d'efecte] hivernacle.
Va haver-hi una època en què pensar que les energies
renovables podien jugar un paper central en la generació d’electricitat era
propi de radicals, mentre que els experts defensaven que això no seria mai possible
er la senzilla raó que les energies solar, eòlica i marina no estan disponibles
quan les necessites (com les fòssils) o almenys de manera previsible (com la
nuclear), i que el cost d’emmagatzemar-la les convertia en una opció inviable.
En definitiva, va haver-hi una època en què els
radicals energètics eren uns somiatruites que qüestionaven les fonts d’energia
que produïssin CO2 i l’única alternativa viable, la nuclear.
Aquesta època ha passat.
L’opinió pública s’ha convençut que els radicals
tenien raó pel que fa al canvi climàtic i que tenien raó pel que fa a les
nuclears. L’Acord de París i la decisió del govern alemany de prescindir
progressivament de les nuclears constitueixen un senyal inequívoc que les
forces d’ordre s’han convençut de dues coses: que l’e.0statu quo és
insostenible i que la tecnologia serà capaç en molt poc temps de resoldre el
problema del cost de la generació renovable i de l’emmagatzemament a un cost
raonable. (...)
Amb aquests antecedents, assisteixo a la presentació
de la darrera publicació del 'think tank' d'ERC, la Fundació Irla, que tracta
del model energètic de Catalunya independent [http://irla.cat/publicacions/un-nou-mercat-energetic-per-a-un-nou-pais/] .
El que hi sento em sorprèn molt agradablement.
Fonamentalment, les propostes són tres.
La primera, mantenir una actitud bel·ligerant contra
els abusos de posició dominant de les empreses energètiques, tenint en compte
que el sector té una estructura inevitablement oligopolística i que la política
energètica espanyola s’ha caracteritzat des de temps immemorials per la
servitud a aquests interessos. Qualsevol partit polític mitjanament seriós
hauria de mantenir aquesta posició, que no és sinó l’essència del liberalisme
ben entès. (...)
La segona, apuntar-se a un tancament gradual de les
centrals nuclears a mesura que arribin al final de la seva vida útil i “quan
sigui més costós mantenir-les en funcionament que tancar-les”. (...)
La tercera, justificar la connexió amb França per
garantir el subministrament a les comarques gironines i l’estabilitat de tot el
sistema català. Amb tres arguments: que en aquelles comarques s’hi produeix menys
d’un terç del que s’hi consumeix, que és molt; que l’estabilitat de qualsevol
sistema elèctric, i més si les renovables hi tenen un pes significatiu, exigeix
interconnexions internacionals per fer front a desequilibris entre oferta i
demanda; i, finalment, que la manera més eficaç de combatre els oligopolis és
facilitar la importació d’electricitat. Ni a la presentació ni al text s’hi
esmenta la MAT, però el missatge és diàfan.
Miquel Puig, Sensatesa
energètica, Ara 7-05-2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada