3.6.15

Els inicis de les tensions actuals al Pròxim Orient **



El 16 de maig de 1916, enmig de la Primera Guerra Mundial, la Gran Bretanya i França van firmar un pacte secret a Londres. Conegut oficialment com l’Acord de l’Àsia Menor, aquest tractat [Sykes-Picot], ha regit des d’aleshores el destí i l’ordre polític del Pròxim Orient. Però no per gaire temps més.
(...) les potències europees interessades a dividir la regió (que aleshores formava part de l’Imperi Otomà), van traçar una “línia a la sorra” que s’estén des del port mediterrani d’Acre, al nord de Palestina, fins a Kirkuk, al nord de l’Iraq, a la frontera amb l’Iran. Tots els territoris al nord d’aquesta línia, sobretot el Líban i Síria, havien d’anar a parar a França. Els territoris al sud –Palestina, Transjordània i l’Iraq– s’assignaven a la Gran Bretanya, que sobretot volia protegir els interessos britànics al canal de Suez, la principal ruta naval cap a l’Índia britànica. 

Alhora, però, el Regne Unit negociava amb els àrabs, que van fer costat als britànics i els francesos en la revolta contra el domini otomà (...).



L’acord secret negociat per Sykes i Picot es va traduir posteriorment en la creació d’estats que estaven al servei dels interessos geopolítics de les grans potències colonials europees, i no de la realitat social, religiosa i ètnica de la regió. Les potències europees cristianes van incomplir els seus compromisos amb la independència àrab i van imposar al Pròxim Orient musulmà un ordre polític que ha sigut l’arrel d’un segle de guerres i conflictes.
Al món àrab encara es viu el trauma d’aquesta traïció i es recorda la derrota del moviment nacional. (...)
Després de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van assumir el paper de màxim garant de l’ordre establert pel tractat Sykes-Picot. Però
l’experiència nordamericana a l’Iraq després de la seva intervenció del 2003, i les turbulències que es van estendre a la regió i en altres llocs, van induir Washington a retirar les seves forces i reduir la seva presència a la regió. I aleshores va ser quan el sistema implantat pel tractat Sykes-Picot va començar a enfonsar-se.
Per això les principals crisis del Pròxim Orient tenen lloc precisament al nucli de l’acord Sykes-Picot: Síria, el Líban i l’Iraq. La qüestió kurda també ha tornat al primer pla. (...)
Iraq i Síria són ara el principal camp on es lliura la batalla per imposar al Pròxim Orient un nou un ordre que substitueixi el Sykes-Picot. Han viscut durant molt de temps en una situació d’inestabilitat i han estat governats per dictadors baasistes laics enfrontats a majories populars pertanyents a una secta musulmana rival; a més, tenen una important minoria kurda que fa molts anys que somia la independència. (...)
Ja s’ha acabat l’època en què una potència hegemònica occidental podia controlar el Pròxim Orient amb una intervenció militar, si calia. Les forces regionals crearan el nou ordre que naixerà dels vestigis de l’acord Sykes-Picot. (...)
Però el nou ordre potser tardarà a instal·larse perquè cap dels poders de la regió és prou fort per imposar la seva voluntat sobre els altres. Si opten per una lluita inútil per l’hegemonia, el Pròxim Orient se sumirà en un gran desastre polític i humanitari.
Joschka Fischer, La mor de l'acord Sykes-Picot, Ara 24-05-2016.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada