Avui, 26 d’abril, fa exactament trenta anys que es va produir l’accident nuclear
de Txernòbil (Ucraïna). Voldria pensar que l’efemèride bastaria per provocar
una allau de noves investigacions al voltant d’un fet tan divulgat com
increïblement desconegut, tot ell nimbat d’escandalosos misteris. Sospite,
però, que no serà així. Tot el que fa referència a Txernòbil continua envoltat
d’un halo d’ineficàcia estadística, de desentesa governamental, de paradoxes
científiques. Em feia eco de tot això l’octubre passat, en publicar, en aquest
mateix diari, un reportatge pouat directament de les meues impressions a la
zona ('Els últims de Txernòbil, ARA, 17-10-2015'). La vaguetat exasperant de
les dades sobre les conseqüències de l’esclat del reactor número 4 de la
central de Txernòbil (a les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquell altre 26 d’abril).
(...) ¿com es pot avaluar “amb correcció” dades tan diferents com les que
asseguraven que algunes de les partícules radioactives presents a la regió
afectada tindrien una vida mitjana de 5.760 anys (carboni-14) o de 24.000 anys (plutoni-239)
amb l’evidència de la vida plàcida i saludable d’Ivan i Maria, habitants
tolerats de la zona d’exclusió des de l’any 1988?
És un fet que forma part, des de l’any passat, del club dels visitants de
la zona afectada per l’accident nuclear (encara avui dia sota control militar).
Avui dia, i cada vegada més, l’accés a l’antiga zona prohibida és més fàcil i
sovintejat que mai. Aviat serà un destí turístic més. El més escandalós d’això
és que les mateixes autoritats que ho permeten o ho fomenten són les que són incapaces
de proporcionar dades fefaents sobres els efectes del vessament nuclear...
L’explosió del reactor ucraïnès va canviar el món (...).Ara, coincidint amb
el trentè aniversari de la catàstrofe, l’editorial Raig Verd ha publicat per
primera vegada en català La pregària de Txernòbil, de Svetlana Aleksiévitx. L’autora
va rebre el premi Nobel l’any passat, per mèrits de diferent calibre.
(...) La pregària de Txernòbilés, com altres llibres de l’autora, un cor de
testimonis en aquest cas centrat en els qui van patir els efectes del vessament
nuclear en el costat bielorús. La lectura de les seues pàgines és un seguit
d’esgarrifoses històries que fan encara més inexplicable la situació actual en
el territori afectat. Com diu Aleksiévitx, “tot sembla completament normal, el
mal s’amaga rere una nova màscara, hom no pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o
olorar-lo”.
Quanta gent va morir com a conseqüència directa o indirecta de l’accident
nuclear? Quines conseqüències mèdiques se’n van derivar? Quin perill corren els
actuals treballadors en el nou sarcòfag de la central? ¿S’ha estudiat la flora
i la fauna de la zona? Encara que sembla increïble, no hi ha resposta a questes
qüestions. Trenta anys després, Txernòbil segueix sent un misteri. Però no
patiu: aviat serà, simplement –si no ho és ja–, una excitant atracció de
fira...
Joan Garí,
Pregària per Txernòbil, 30 anys després, Ara 26-04-2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada