Informe Climate Change 2013

Temes més destacats de l’informe Climate change 2013. The physical basis,

elaborat pel Grup de Treball 1 del Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic

Davant d’aquesta aclaparadora evidència científica podem preguntar-nos: per què es fa tan difícil la lluita contra el canvi climàtic? Mitjans i responsables polítics insisteixen que tot es redueix a una qüestió d’aconseguir un acord mundial per reduir les emissions dels gasos contaminants, en particular del diòxid de carboni, fet que requereix d’una transformació de l’actual sistema energètic. Però la cosa és més complicada.

(...) El primer és que les projeccions de les Nacions Unides suggereixen que, encara que en l’actualitat ja estem assistint a un descens de les taxes de fertilitat, la població mundial continuarà creixent durant els propers cinquanta anys, i passarà de 7.000 milions de persones a un màxim de 9.500 milions, per després estabilitzar-se en resposta a una millora generalitzada de les condicions de vida. El segon, que el vigent paradigma socioeconòmic assumeix com un dogma indiscutible que el PIB mundial per càpita pot continuar creixent i ha de fer-ho indefinidament.

Els dos condicionants comentats han portat la comunitat internacional a concloure que la lluita contra el canvi climàtic s’ha de centrar en la segona part de l’equació de Kaya, provant de rebaixar la intensitat energètica i la de carboni. En el cas de la primera, es busca millorar l’eficiència (és adir, fer més,o el mateix, amb menys) tant des del punt de vista de l’oferta com del de la demanda, mentre que en el cas de la intensitat de carboni es persegueix avançar cap a la descarbonització del mix energètic, promovent el desplegament de fonts d’energia netes en diòxid de carboni (renovables i nuclear). Paral·lelament, de forma complementària a les actuacions citades, es pretén rebaixar la quantitat de diòxid de carboni antropogènic mitjançant el seu segrest, ja sigui per mitjans artificials o naturals (per exemple, injectant-lo i emmagatzemant- lo al subsòlo evitant la desforestació).

Aquesta estratègia per reduir les emissions de diòxid de carboni dóna per descomptat que la innovació tecnològica en el sector energètic serà capaç per si sola de compensar els efectes derivats del creixement demogràfic i econòmic previstos en el futur. Ara bé, les projeccions en l’horitzó 2040 contingudes en un recent informe del Govern dels Estats Units (International energy outlook 2013) no són precisament optimistes sobre això. Segons aquesta font, durant els propers 27 anys, el món podria reduir la seva intensitat energètica i intensitat de carboni en relació amb els valors del 2010. Tanmateix, aquestes millores es veurien àmpliament contrarestades pel creixement del PIB per càpita i per l’augment de la demografia, de manera que, en conjunt, la multiplicació dels quatre factors de Kaya donaria el resultat que les emissions globals de diòxid de carboni s’incrementarien un 46% en el transcurs del període 2010-2040. Aquesta conclusió pot resultar sorprenent en la mesura que sembla que se’n desprèn que les actuals polítiques de reforma del model energètic no seran suficients per reduir substancialment la injecció antropogènica de diòxid de carboni a l’atmosfera. O, dit d’una altra manera, que en absència d’una veritable revolució energètica, encara per concretar, es fa necessari qüestionar l’actual paradigma de creixement econòmic i demogràfic, si de veritat pretenem rebaixar les emissions citades. Una veritat més incòmoda que la predicada fa anys per l’exvicepresident dels Estats Units Al Gore a propòsit de l’acceptació de la realitat del canvi climàtic.

Mariano Marzo, Creixeu, creixeu, maleïts!, La Vanguardia 20-10-2013.