21.9.11

Energia i comerç, qüestions clau a l’Àrtic

L’èpica polar s’ha identificat particularment amb la recerca del mític pas del Nord-oest. Aquesta ruta connecta els oceans Pacífic i Atlàntic a través de l’estret de Bering vorejant les costes d’Amèrica del Nord. L’escalfament global (el gel d’estiu hi és ara el 50% del 1950), juntament amb els avenços tecnològics de la navegació i la crisi energètica, estan transformant la geografia de la regió àrtica, i el pas del Nord-oest constitueix una més de les rutes possibles que travessen l’oceà més septentrional, juntament amb l’homònim pas del Nord-est, la ruta marina del nord (NSR en la sigla en anglès) i la futura ruta central de l’Àrtic.
Caldrà esperar encara unes dècades perquè la navegació polar canviï la geoestratègia global i aquestes noves rutes no només siguin practicables estacionalment i d’una manera fragmentada, sinó rendibles comercialment i, per tant, constitueixin una alternativa a Suez i Panamà: l’NSR redueix un 40% el recorregut entre Europa del nord i el nord-est de l’Àsia. Aquest fet,amés de transformar el comerç mundial, permetrà la sortida dels hidrocarburs extrets a l’Àrtic. Es calcula que a la regió hi ha localitzat el 25% de les reserves mundials sense explotar, la major part a l’Àrtic rus.
L’augment de la valorització de la regió àrtica (30 milions de km²), ocupada per una massa oceànica de 14 milions de km² i habitada per tan sols quatre milions d’habitants explica el procés de territorialització d’aquest oceà que s’està produint: d’aquests 14 milions de km², gairebé 11 estan reclamats com a zones econòmiques exclusives dels estats riberencs (Dinamarca, Islàndia, Noruega, el Canadà, els EUA, Rússia); resten poc més de 3 milions de km² sota el règim jurídic de l’alta mar (aigües d’accés lliure), però el llit i el subsòl estan sent reclamats com a part de la plataforma continental ampliada per alguns estats: fins ara per Rússia (2001), Noruega (2006), Islàndia (2009) i Dinamarca-Feroe (2009).
Aquest nou escenari geoestratègic –que ja es pot intuir com una alternativa a altres escenaris lligats a l’energia i el comerç internacional (Orient Mitjà)– demana una estructura de governança (ja existeix un Consell Àrtic, 1996) que reguli elements tan vitals, incloent-hi el medi ambient; d’aquí ve l’emergència creixent de polítiques àrtiques (el Canadà, els EUA, Noruega, Islàndia) (...).
Juan Luis Suárez de Vivero, Un escenari emergent, La Vanguardia 26-06-2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada