Meltdown a Fukushima*

El que les autoritats a Japó i EUA qualifiquen com “l’estat estable” dels reactors de Fukushima, lluny de significar que la crisi continua sota control pot ser un indici que ja s’ha produït un ‘meltdown’, és a dir, la fusió del nucli.

És el temor de l’enginyer Richard Lahey, ex integrant de l’equip de General Electric que va dissenyar els sistemes de seguritat dels reactors d’aigua bullent BWR, com la de Fukushima. “Espero equivocar-me però ens sembla las meus col·legues i a mi que, al menys en el reactor número dos, ja hem tingut un ‘meltdown’” (...). Lahey creu possible que una fusió també hagi succeït en el reactor número tres.

Per ‘meltdown’, Lahey es refereix al procés de fusió en el qual el nucli del reactor –“una massa d’acer, urani i zirconi fosos”-, hauria traspassat la paret d’acer del reactor –d’un gruix de 150 mil·límetres-, per situar-se en la base de l’edifici de contenció. Per a Lahey, els anuncis oficials d’estabilitat en el reactor número dos no són reconfortants. “En aquests moments, la informació que rebem és que tot està en estat estable dintre del reactor, que ni la pressió ni la temperatura tenen modificacions; el problema és que aquesta estabilitat és exactament el que veuries si el nucli hagués sortit”. Fins al dia d’avui, les autoritats japoneses i nord-americanes han insistit en que el reactor “no va vers un ‘meltdown’ lent, sinó que es troba en un estat estable”, segons Steven Chu, secretari d’Energia nord-americana. Si Lahey està en el cert, la situació és altament perillosa.

(segons Lahey) L’aigua [altament radioactiva] no pot provenir d’altres parts del complex, com les piscines de combustible gastat, ja que “conté isòtops que només poden haver vingut de dintre del reactor”.

(...) Lahey explica que no hi cap escenari que pugui arribar a la gravetat de l’explosió de la central [de Txernòbil de 1986]. I “sempre que hi hagi aigua en el fons de l’edifici de contenció es pot evitar que la massa radioactiva de combustible traspassi el fons de l’edifici per entrar en la terra”.

(...) “Sempre que vagin bombant aigua, el nucli no perforarà el mur de l’edifici de contenció”, va dir. Però donades les quantitats creixent d’aigua altament radioactiva que es va creant en aquest procés de ‘scrbubbing’ [o 'scrubbing'?] del combustible fos, és urgent tapar els conductes pels quals l’aigua radioactiva s’escapa. “La contaminació del mar és el major perill en aquests moments ja que matèries com el cesi 137 es concentren quan entren en la cadena alimentària mitjançant el plàncton i crustacis, i les corrents la duran a àrees de pesca molt importants com Alaska”, diu. El cesi 137 té una vida mitja de 30 anys [vol dir que en 30 anys el procés reducció de la radioactivitat ha reduït l’original a la meitat], per la qual cosa la radioactivitat pot durar fins a 600 anys.

Andy Robinson, ¿Cesio 137 en las áreas de pesca?, La Vanguardia 3 abril 2011.

Els reactors 2,3,i 4 de Fukushima contenien 133 tones d’urani. El reactor 1 una mica menys.

Imatges sobre 'meltdown' de Ternòbil: