En
aquest llarg camí per apoderar-se de l’estat i de l’economia, els dirigents
angolesos han comptat amb la col·laboració i l’ajuda inestimable dels països
occidentals i de les grans potències, les quals, especialment a través de les
empreses petrolieres –totes les multinacionals del sector estan presents al
país- s’han servit de la corrupció de l’estat per treure’n un màxim de
benefici, i han ajudat així a construir aquest mecanisme depredador (...) que
consisteix a convertir l’estat en una eina de gestió del sector privat d’amics
i coneguts, que no redistribueix la riquesa a la societat i deixa que s’esfumi
en la gran teranyina del sistema financer mundial, on els diners són
convenientment blanquejats i perfumats per tornar a les butxaques privades.
(...)
Angola
és un bon exemple d’aquesta deriva, de com el món de la Guerra Freda, un món amb un
gran dominis de la política i de la ideologia, s’ha convertit en un món on el
guany és l’únic credo, amb un poder creixent dels individus privats i de les
societats multinacionals, i una enorme pèrdua de la sobirania dels pobles (...)
sense que s’hagi reeixit a conciliar l’acció transformadora amb els valors
humans
(...)
A Angola, un cas molt clar d’aquesta perversa relació va ser el de la petroliera Elf. Aquesta
petroliera francesa disposava d’un fons de diners per corrompre polítics
africans a canvi d concessions privilegiades en l’explotació del petroli. Però
ho havien llogat bé políticament: els dirigents africans corruptes (...)
finançaven els polítics francesos i tancaven el cercle de complicitats. El
corruptor es corrompia.
(...)
Cada barril de petroli, cada diamant que surt d’Angola per a benefici de les
empreses multinacionals i de les butxaques de la nomenclatura local segueix
essent un barril carregat de sang i de vergonya.
Bru Rovira, Angola i el mirall africà,
Ara 2-09-2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada