Un relat de Fukushima*

El sector nuclear (...) vivia amb el convenciment que els accidents no podien passar. Que les centrals són segures. Que Txernòbil (Ucraïna, 1986) va ser un desastre soviètic, i Harrisburg (als EUA el 1979), un problema de gestió. No obstant això, Fukushima ha canviat tot això. Perquè a Fukushima tots són culpables: la mala selecció de l'emplaçament, l'optimista valoració de risc sísmic i de tsunamis, el disseny, l'operació, la gestió de l'emergència i la informació. Cinc setmanes després, el Japó no aconsegueix controlar Fukushima. Ni aventura quan podrà fer-ho. Ni tan sols té clar com atacar la refrigeració de la central i controlar la fuita radioactiva. I per a la indústria nuclear aquest és el gran drama. Perquè Japó no és Ucraïna. (...)

L'11 de març, quan les onades de 15 metres van arribar fins a la planta de Fukushima, els dos principals executius de (...) l'elèctrica que opera a la central, estaven de viatge fora de Japó. Amb l'aeroport de Tòquio tancat pel terratrèmol, quan van arribar al despatx eren les quatre de la tarda del dia següent i el reactor número 1 ja havia explotat. En una societat tan jerarquitzada com la japonesa, la manca dels dos líders de Tepco "retardar una acció crucial" (...).

El tsunami va deixar la central sense subministrament elèctric i, per tant, sense refrigeració en els quatre reactors. Refredar un reactor nuclear és una cosa essencial. En cas contrari, el reactor s'escalfa, comença a formar-se vapor d'aigua i augmenta la pressió a l'interior, el que amenaça la integritat de la contenció.

La tarda de l'accident, el Govern japonès va començar a demanar a Tepco que ventés aquests gasos- obrint una vàlvula el gas radioactiu surt fora, és el mal menor-. Però Tepco no va prendre la decisió fins a les 10.17 del dia 12. (...)

L'elèctrica també ha rebut crítiques per trigar gairebé un dia sencer a començar a injectar aigua de mar en els reactors. L'aigua de mar deixarà inservible la planta, i la premsa local ha acusat l'empresa d'intentar en un primer moment salvar la central a tota costa.

Tepco és una empresa gegant que subministra l'electricitat al 40% del país [altres dades ho situen per sota del 30%]. Com a gran elèctrica, té molt poder (això no és exclusiu de Japó). I com a gran elèctrica ha fitxat molts antics responsables del Govern. L'últim va ser Toru Ishida, exdirector de l'Agència d'Energia del país, agència clau sobre la política nuclear, que al gener va fitxar per Tepco. Al Japó, el retir daurat d'alts funcionaris i polítics en empreses amb les que van tenir relació és una tradició que té fins a un nom, 'amakudari', literalment "baixat del cel ". Edan ha declarat que el Govern considera aquests fitxatges "socialment inacceptables".

El Govern japonès i la premsa acusen Tepco de reaccionar tard i malament, però els errors van començar fa dècades. Japó, un país sense carbó, petroli, gas o possibilitat de fer grans preses, es va veure abocat a l'energia nuclear, que l'any passat va aportar el 29% de l'electricitat. La segona economia del món (avui la tercera, per darrere de la Xina) no podia veure's estrangulada per la falta de subministrament energètic. Va acceptar el risc dels terratrèmols, però la previsió de riscos s'ha demostrat fallida.

Les nuclears han de tenir una font d'aigua per refrigerar, i com que al Japó no hi ha grans rius, totes són a la costa. El 11 març 14 reactors en quatre centrals es van veure afectats pel sisme submarí. Suneo Futami, director de la central de Fukushima en els anys noranta i avui professor d'enginyeria a la Universitat de Tokai, ha dit (...)"Quan dirigia la planta, el risc de tsunami ni se'm va passar pel cap" .

La barrera contra el sisme submarí estava dissenyada per a una onada de 5,5 metres. La que va arribar a la central va ser de 14, segons un document del Ministeri d'Economia. El subdirector de relacions internacionals de l'Agència de Seguretat Nuclear japonesa (NISA), Keiji Hattori, admet que el risc no estava ben calculat (...).

Tampoc es pot dir que fos insòlit. La costa de Sendai ha tingut en els últims segles menor activitat sísmica que en períodes anteriors, però l'any 869 hi va haver un tsunami com a mínim similar a l'actual, segons (...) el sismòleg de la Universitat de Tòquio Robert Geller, un nord-americà que porta 27 anys al Japó. Geller sona irritat a l'altre costat del telèfon: "El Govern es basava en una ciència errònia".

No esperaven un terratrèmol de magnitud 9, però n'hi va haver un d’aquesta magnitud a Xile el 1960, un altre a Kamchatka (Sibèria) i un altre a Alaska. Per què no anava a haver-n'hi al Japó? NISA es defensa: "Teníem en els registres que hi va haver un tsunami al segle IX, però parlem de fa més d'un mil·lenni. Ara és molt fàcil dir-ho".

Geller culpa de la situació a "els buròcrates", que en la seva opinió dirigeixen de facto el país. "El Govern esperava un gran terratrèmol, però no en aquesta zona, més al sud. I no té sentit. Si fa temps van introduir un mapa de forma oficial, ja no hi ha manera de canviar-lo ".

El càlcul teòric de disseny sísmic de les nuclears ha resultat massa optimista. El 2007, un terratrèmol va superar per més del doble les bases de disseny sísmic de la nuclear de Kashiwazaki-Kariwa. Mai abans havia succeït en el món. En l'últim mes s'ha repetit dues vegades: el 11 de març a Fukushima i el passat 7 d'abril, quan una rèplica va excedir les bases de disseny de Onagawa. Tres vegades en quatre anys. Les tres al Japó.

(...)El professor conclou que "la percepció que el Japó ho tenia tot controlat pel que fa a terratrèmols era un mite. Només en els edificis". Hattori, de l'agència nuclear japonesa, admet que Fukushima obligarà a replantejar tot el programa energètic del país i que caldrà revisar "de baix a dalt"la seguretat de totes les nuclears.

La revista científica Nature, en un editorial, ha resumit aquesta catàstrofe i altres com la de l'abocament al golf de Mèxic de BP. En totes, diu, la causa va ser "l'excés de confiança en el poder dels sistemes i les decisions humanes".

L'accident deixa més dubtes sobre el disseny dels reactors [BWR] construïts per General Electric (EUA), Toshiba i Hitachi (ambdues japoneses). El sistema de contenció d'aquesta tecnologia va fer que s'acumulés hidrogen a l'interior. Quan per fi l'elèctrica va deixar sortir el gas de l'interior per evitar que l'excés de pressió danyés el vas, l'hidrogen va explotar en dos dels reactors dins de l'edifici de contenció, el que va acabar de rematar la central, va fer que s'alliberessin enormes quantitats de radioactivitat i dificulta encara els treballs a la planta.

El reactor número 1 té una contenció, anomenada Mark-I i dissenyada per General Electric, que en els setanta va ser objecte de controvèrsia entre les autoritats dels EUA sobre si resistiria una situació com l'actual. Tot i que hi havia crítics, la Mark-I va ser aprovada i només als Estats Units està en 24 centrals. Garoña, a Burgos, també la té. Després d'una sèrie de millores, a finals dels vuitanta EUA va abandonar el debat sobre aquesta contenció, i Garoña sosté que el 1991 va introduir millores sobre el sistema de ventilació [que Fukushima no va introduir]. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) afirma que ha revisat el sistema de Garoña i que això no passaria [Mai dos accidents greus passen de la mateixa manera!] . (...)

Corea del Sud i la Xina ho han expressat clarament i han criticat l'abocament de tones d'aigua radioactiva al mar, que ha fet que es trobi peix contaminat fins i tot a 35 quilòmetres de Fukushima.(...)

(...) Les centrals nuclears de tot Europa passaran noves proves i hi ha països com Itàlia que han abandonat el seu programa atòmic. El sistema energètic està tan relacionat que el preu del CO₂ ha pujat a Europa pel fet que Alemanya augmentarà les seves emissions en tancar les plantes [nuclears] més velles. Això és només el principi. Desmantellar Fukushima portarà més de deu anys.

Rafael Méndez, Todos son culpables en Fukushima, El País 17-04-2011.