Qatar, el gas, Libia, EUA...

Qatar s'ha convertit en un dels principals defensors de la intervenció internacional en suport als rebels libis. Aquesta atrevida aposta diplomàtica és l'últim exemple d'una ambició d'influència global que desborda la petita grandària de l'emirat. Atrapat entre els dos grans antagonistes regionals, Iran i Aràbia Saudita, el major exportador de gas del món busca fer-se amb un nom propi que garanteixi la seva existència. El seu suport selectiu a les revoltes àrabs també revela la contradicció que una monarquia absoluta recolzi un procés democràtic.

(...) L'emirat, el desig de projecció internacional es va evidenciar amb la creació d'Al-Jazira fa 15 anys o la licitació per al Mundial de futbol de 2022, espera que aquesta intervenció militar permeti el triomf dels rebels i la democratització. El seu suport obtindria llavors grans rèdits polítics i diplomàtics.

(...)En qualsevol cas, l'aposta no està exempta de riscos. Encara que el emirat ha escapat a les exigències de democràcia d'altres països de la zona, el seu suport a les revoltes tampoc és universal. L'entusiasta cobertura d'Al-Jazira als aixecaments populars de Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen, no ha tingut equivalent a Bahrain. Els Al Thani, com la resta de les monarquies sunnites de la península Aràbiga, temen la possibilitat que la majoria xiïta d'aquesta illa-Estat aconsegueixi més participació en el Govern. La cadena, considerada un instrument de la seva política exterior, tampoc ha prestat atenció a les protestes a Oman o Aràbia Saudita.

(...)El cautelós procés de reformes que va llançar amb les eleccions municipals de 1999, es va parar després de la Constitució de 2003. El Parlament, anunciat per a l'any següent, no ha arribat a elegir. Tampoc sembla existir pressió popular per a això. Dóna la impressió que la riquesa hagués immunitzat als tituir enfront de les aspiracions de participació política. Amb un 14% de les reserves mundials de gas i tot just 250.000 nacionals (d'un total de dos milions d'habitants), Qatar gaudeix de la renda per càpita més alta del món (145.300 $).

(...)El xeic Hamad pot concentrar-se així en la seva ambiciosa política exterior com a mitjà de garantir la seguretat del seu país, a l'ombra dels dos gegants regionals que l'envolten. Per això manté bones relacions tant amb l'Iran, amb qui comparteix el seu principal dipòsit de gas, com amb els EUA, el quarter general del Comandament Central (Centcom) i bases logístiques associades alberga i, segons han revelat els cables de Wikileaks, contribueix a finançar de manera generosa.

Aquesta doble relació explica una diplomàcia que alguns analistes qualifiquen de "creativa" i altres titllen de "perillosa", però que els tituir defensen com "independent". Doha s'ha alineat amb Washington a Líbia i el Iemen, però no obstant això segueix treballant amb l'Iran i no recolza el canvi de règim a Síria.

Ángeles Espinosa, La gran ambición del diminuto Catar, El País 20-04-2011.