20.9.10

50 anys d’OPEP


La història [de l’OPEP, o OPEC en l’original: Organization of the Petroleum Exporting Countries] va començar a Bagdad [fa 50 anys], amb l’acord subscrit per Aràbia Saudí, Iraq, Iran, Kuwait i Veneçuela. Llavors, la notícia va passar gairebé desapercebuda. Ningú podia imaginar que el pacte acabaria revolucionant el panorama energètic i tindria un formidable impacte en l’economia mundial.
En l’actualitat, a més dels cinc membres fundadors, l’OPEP integra a Angola, Algèria, Equador, Líbia, Nigèria, Qatar i els Emirats Àrabs Units [Indonèsia i Gabon en van ser membres uns anys]. Aquests dotze països comptabilitzen el 42% del petroli produït al món, les seves exportacions representen el 58% del cru comercialitzat internacionalment i les seves reserves provades volten el 80% del total. Segons l’organització, la seva missió és la de cercar l’estabilitat del mercat, evitant fluctuacions perjudicials per a productors i consumidors, a més de garantir a aquests un abastiment fiable a preus justos. Però més enllà de els bones paraules, hi ha poques dubtes que l’objectiu de l’OPEP és el d’intentar controlar el preu del petroli, maximitzant el repartiment del beneficis entre els seus membres.
Les corbes de l’evolució històrica dels preus del cru i dels beneficis de l’OPEP mostren una silueta en dent de serra, molt irregular, indicativa que en els darrers 50 anys el càrtel no ha aconseguit fer-se amb el control efectiu del mercat. Les causes d’aquest discret balanç són complexes, però entre elles destaquen l’impacte de sobtades crisis bèl·liques i financeres, així com el marcat biaix curtplacista, fruit de la seva politització i del gran pes que els ingressos per la venda de cru tenen en les balances comercials dels països membres. També hi cap considerar la gran heterogeneïtat interna del càrtel en el referent a reserves i capacitat de producció (Aràbia Saudí és, amb diferència, el ‘rei dels reis’), el que comporta conflictes d’interessos i visions molt dispars sobre la política a seguir, sense oblidar la crònica indisciplina dels socis per complir amb les quotes de producció pactades.
(...) la producció de petroli des de fora del càrtel està estancada i entrarà molt aviat en declivi (si no ha fet ja). Això implica que per cobrir el futur augment de la demanda, l’OPEP ha d’assumir més protagonisme, augmentant el seu percentatge de participació en la producció mundial, fins assolir, segons l’AIE, el 52% del total el 2030. Un esforç que recauria especialment sobre Aràbia Saudí i Iraq, i en menor mesura, sobre els altres tres socis fundadors i els Emirats Àrabs Units. (...)
L’OPEP sembla comptar amb suficients reserves (encara que alguns analistes sospiten que aquestes podrien estar inflades en un 30%). De totes maneres, la qüestió clau és una altra: ¿podrà l’OPEP transformar aquestes reserves en els fluxos de producció requerits per garantir un subministrament estable i a un preu raonable, tant per a productors com per a consumidors?. La tasca no és fàcil. (...)
(...) La disjuntiva a la qual s’enfronten els socis del càrtel és clara: ¿quin sentit té comprometre inversions si els consumidors no ens ofereixen garanties sobre la demanda?
Mariano Marzo, Bodas de oro de una OPEP con mucho juego por delante, La Vanguardia 12-09-2010.

Demà, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) commemora el mig segle d’existència. Però, en realitat, pel món industrialitzat va néixer el 1973, quan els seus membres van pactar una pujada conjunta del preu del barril de cru del 130% i van provocar el primer gran xoc petroler. Llavors el món es va assabentar de la seva existència i va patir l’impacte de les seves decisions en forma d’una profunda crisi econòmica, la primera d’ençà la Segona Guerra Mundial. Allò va trencar un model de creixement basat en la il·lusió d’una energia barata i inesgotable. (...)
De fa dos anys les coses han canviat. Els països de l’OPEP són conscient que el seu futur està lligat al creixement econòmic dels països industrialitzats, i ara de Xina i Índia. Les recessions internacionals, com a conseqüència del descontrol de la inflació a causa de l’alça dels preus energètics, els perjudiquen, i per això cerquen un cert equilibri en els preus. El mercat petroler ha caigut en mans dels mercats especulatius, que van ser els que van provocar la quarta crisi del petroli el 2008, al posar el barril a 150 dòlars. I aquest canvi d’escenari en el control dels preus del petroli és més preocupant per a l’economia mundial que l’existència i pervivència de l’OPEP.
Opinió, La OPEP, pasado y futuro, La Vanguardia 13-09-2010.

L’explicació de la crisi de 1973 és massa simplista. La reacció dels membres de l’OPEP va ser política: penalitzar a Israel -i als països que li van donar suport en la guerra- amb l’embargament de les exportacions de petroli a aquells països, la qual cosa va provocar unes reaccions psicosocials enormes, a més d’una pujada dels preus degut a la reducció de l’oferta de petroli. Amb ocasió d’aquests fets, les llavors famoses "cinc germanes" –les cinc grans companyies petroleres occidentals- van recuperar algunes de les posicions en el ranking Fortune 500 que havien anat perdent un temps abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada