La regulació energètica espanyola: un desastre. I la catalana? *

L’energètic és un sector necessàriament regulat perquè una part té un impacte enorme sobre el medi (la producció) i perquè una altra part és un monopoli natural (el transport i la distribució). La regulació, a Espanya, és un desastre. En part perquè està sistemàticament esbiaixada en favor de les companyies productores i en perjudici dels consumidors, i en part perquè sovint ha estat objecte d’apostes insensates (pel gas en temps d’Aznar i per les renovables en temps de Zapatero). Això explica per què els preus de l’electricitat que paguem els consumidors i les pimes són entre un 30% i un 40% més que a Alemanya (la diferència amb França és encara més gran), mentre que els beneficis de les elèctriques són sistemàticament substanciosos.

No és sorprenent que els consells de les empreses energètiques constitueixin un dels destins més freqüentats per polítics retirats (Felipe González, Aznar, Borrell, Acebes, etc.). Parafrasejant-te, no seria difícil fer-ho millor que Espanya.

Això no significa que la gestió de l’energia a la Catalunya independent fos fàcil, perquè ni tenim hidrocarburs (com tenen Holanda o Noruega) ni gaire hidràulica (com Suïssa o Suècia). Hauríem de continuar important petroli i gas i seguir depenent de les nuclears que tenim, perquè les opcions de l’eòlica i de la solar no tan sols són encara molt cares, sinó que ocupen una barbaritat de territori: substituir una nuclear exigiria una superfície equivalent a la ciutat de Barcelona en un lloc prou ventós i, a més, dotar-se d’algun mecanisme per compensar el subministrament en els moments que no bufi vent.

M’agradaria pensar que la Catalunya independitzada podria esdevenir un model en gestió energètica en forma d’eficiència en la utilització i aposta per les renovables, però no em sembla un objectiu realista, almenys a curt termini. Sí que crec, en canvi, que podem aspirar que la seva gestió fos homologable a la dels millors països d’Europa, que no són gaire més eficients (en termes de consum per unitat de PIB) perquè ja ho som molt, i que van complint amb els objectius que marca la Unió Europea (reducció de CO₂, etc.) i ofereixen preus competitius als consumidors.

La dependència estalvia prendre decisions políticament difícils, i en el sector energètic cal prendre’n moltes. La independència, doncs, ens crearia molts maldecaps, però crec que és millor que les decisions difícils les prenguem nosaltres que no pas algú altre per nosaltres.

Miquel Puig, L'energia en un país molt dependent. Un camp manifestament millorable,  Ara 21-09-2015.