El ‘peak oil’ ja s’ha establert el 2005, i esdevé un límit a l’evolució econòmica*

(...) tenim un sistema financer que necessita el creixement, però el subministrament mundial de petroli no augmenta prou per mantenir els preus baixos i aquest fet suposa un límit al desenvolupament econòmic, molt especialment al dels grans països consumidors de petroli, com els Estats Units i la Unió Europea, entre altres.

El fet que la producció de petroli (cru i condensats) amb prou feines ha augmentat des del 2005 apareix clarament documentat en les estadístiques (...). Les dades per al període 2005-2011 mostren que ni els països productors de l’OPEP ni els països aliens al càrtel no han estat capaços d’incrementar els volums extrets, fins i tot en un context tan favorable per als seus interessos com el de l’abrupta pujada de preus del barril viscuda el 2007-2008.

Certament, que la producció de petroli s’hagi mantingut plana, o gairebé, en els últims sis anys no seria un problema si la demanda mundial no hagués continuat creixent. Però la Xina, l’Índia i altres economies emergents necessiten utilitzar volums creixents de petroli, fins i tot encara que el preu a pagar pel barril sigui alt (...). El resultat és que els països desenvolupats estem assistint impotents a una nova realitat: el subministrament abundant i a bon preu de petroli s’està esvaint.

I què li passa a una economia sota aquestes condicions? Doncs, bàsicament, que es contreu i, en el pitjor dels casos, entra en recessió. O almenys això és el que ha passat fins ara: la història mostra una certa correlació entre creixement econòmic i augment del consum de petroli i, d’altra banda, deu de les onze recessions més recents (inclosa la del 2008) s’han vist precedides per importants augments del preu del barril. (...)

Una possibilitat immediata [del què caldria fer per inundar de petroli el mercat] és trucar a les portes de lOPEP (...). Però molts dels països del càrtel estan travessant una conjuntura interna particularment complicada, de manera que el curtterminisme més absolut preval sobre qualsevol altra consideració: els pressupostos estatals, que inclouen múltiples i abundants subvencions necessàries per contenir el creixent descontentament de la població, depenen dels beneficis derivats de els exportacions de cru, i els esmentats pressupostos estan calculats sobre la base d’un preu mitjà del barril entorn dels cent dòlars.

Una altra possibilitat, els efectes de la qual es deixarien sentir a mitjà termini, és augmentat els esforços per explotar els abundants recursos  de petroli convencional i no convencional que encara acull el planeta. Tanmateix, el problema és que bona part del petroli d’extracció fàcil i barata ja ha estat utilitzat. I el que queda, més difícil d’extreure i amb un menor contingut energètic net, serà més car. Per mobilitzar-lo, la indústria necessita fer grans inversions amb retorns a deu anys vista. Però això requereix uns preus del barril elevats i que aquests preus es mantinguin així durant prou temps. I aquí és quan el peix es mossega la cua: perquè els preus alts del petroli llasten el creixement econòmic.

Mariano Marzo, Una crisi molt petrolejada, La Vanguardia 25-09-2011.