27.10.11

Visió estratègica del sistema energètic actual a Espanya*

Sense petroli, ni gas, amb un carbó subvencionat escassament competitiu i una nuclear mitjana que no gaudeix de l'estima popular, Espanya, la campiona mundial de les renovables, afronta el desafiament energètic des d'una situació de feblesa estructural i dependència exterior que la col·loquen a l'atzar dels espasmes especulatius dels mercats i dels vaivens i esclats en la política internacional. Qualsevol agitació, qualsevol desastre (...), engreixen una factura difícilment digerible (...). Un augment de 10 dòlars en el barril Texas li suposa a Espanya un desemborsament extra de 5.000 milions de dòlars. L'agitació política a l'Orient Mitjà ens està costant l'equivalent al 1,5% del PIB.
Són anticipacions segures del que vindrà, ara que s'acaba el petroli barat i es pot donar per inaugurada l'època de l'escassetat i carestia progressiva dels recursos primaris. El panorama és endimoniat i no només perquè l'amenaça del canvi climàtic força el maridatge entre energia i sostenibilitat. Els estudis més acceptats apunten que les reserves de petroli s'esgotaran d'aquí a 40 anys (dins de vuit a Europa), les de gas dins de 63 anys (12 en el cas europeu), les d'urani en vuit dècades (cinc a Europa) mentre que el carbó perdurarà segle i mig (...). Assentada en el centre de l'economia mundial, l'energia constitueix més que mai l'element clau de la política i la diplomàcia, la clau de la seguretat i la sobirania. Podrem sobreviure i incorporar-nos a la revolució energètica que marcarà a aquest segle XXI? Per encertada que es consideri l'aposta espanyola de les renovables, la resposta dels analistes i experts està lluny de ser reconfortant. I encara que sembli una humorada, el comentari sentenciós que "les coses es podrien haver fet de manera diferent, però no pitjor", reflecteix una opinió gens marginal.
No hi ha certeses sobre el futur, més enllà que l'actual model és insostenible. "No existeix avui la solució capaç de compatibilitzar les quatre vessants de la sostenibilitat: cost assequible, abundància, netedat mediambiental i seguretat de subministrament", subratlla [un] professor i antic director general d'Unión Fenosa. Més aviat que tard, els espanyols hauran d'explotar l'únic dels seus jaciments abundant i d'extracció res onerosa: l'anomenat 'cinquè combustible' que, després del petroli, gas, carbó i urani, no és altre que el de l'estalvi i l'eficiència energètica. Encara que, segons la IEA (Agència Internacional de l'Energia), el nostre país malbarata el 10% de la seva energia, amb aquest estalvi no en tindrem prou per tirar endavant, com tampoc n'hi haurà prou amb només el desenvolupament de les renovables, aquesta gran esperança espanyola que, mal gestionada, com en el cas de la "bombolla fotovoltaica", comporta el perill de resultar ruïnosa. L'electricitat a Espanya és una de les menys contaminants del món al preu d'haver-se convertit en una de les més cares d'Europa, encara que l'Administració no trasllada a la tarifa del consumidor tota la càrrega de les primes a les renovables i dels costos de producció que els reconeix i abona a les empreses elèctriques. Aquest diferencial ha generat en uns anys ni més ni menys de 20.000 milions d'euros en el denominat dèficit tarifari. Òbviament, primar les energies renovables i mantenir una tarifa relativament baixa no resol per si mateix el problema de la desorbitada factura pels combustibles fòssils importats, l'elevada dependència exterior i la contaminació de CO2.
"Ens cal una veritable política energètica d'Estat que se sostingui més enllà de les alternances en el Govern perquè és un terreny on s'ha de treballar a 15 anys vista. (...) Els 20.000 milions del dèficit en la tarifa elèctrica, que hauran de seguir pagant els fills i néts dels actuals abonats, parlen de l'envergadura del problema, encara que només una part d'aquests diners és atribuïble a les ajudes públiques i, a més, no pocs analistes dubten de la realitat dels costos que declaren les empreses. Les primes a les renovables, que superen els 7.000 milions d'euros l'any, poden arribar a 18.000 el 2020 i la pregunta és si un país amb un PIB que representa el 2% de la riquesa mundial i no té recursos energètics primaris pot aspirar a ser número ú en alguna cosa relacionada amb l'energia. Hauria estat millor introduir les renovables de manera gradual i deixar que països més rics correguessin amb les despeses de la innovació de la prova i l'error?
Hi ha opinions contraposades perquè, particularment en el cas de les eòliques, el lideratge ha permès crear una valuosa estructura industrial exportadora. Arturo Rojas i Diego Vizcaíno, d'Analistes Financers Internacionals, sostenen que a més de contribuir a la modernització del model productiu, les renovables afavoreixen la cohesió i desenvolupament territorial a Espanya pel seu caràcter descentralitzat. Segons ells, ja el 2008 la generació d'energia renovable en l'anomenat Règim Especial (subvencionat) va permetre reduir la dependència energètica exterior del 82% al 79%, rebaixar el volum d'importacions i mitigar, per tant, el dèficit comercial en 2.066 milions d'euros. A més, les exportacions relacionades amb les tecnologies renovables van ascendir aquest mateix any a 3.600 milions d'euros. Per descomptat, no es pot negar la imperiosa necessitat d'ocupar un lloc preferent en la investigació tecnològica de les energies accessibles i inesgotables del vent i el sol. El que es discuteix és si aquest país es pot permetre comptar amb una barreja de generació elèctrica que ofereix uns costos de 300-460 euros/MWh per a la fotovoltaica, 85 per l'eòlica, entre 50 i 65 per al gas, de 42 a 58 euros per al MWh de carbó i 45 per al de la nuclear. Admès que l'herència nuclear és sempre pertorbadora: residus a refredar durant dècades i a emmagatzemar durant segles, ningú del sector pensa, ara per ara, que la combinació òptima de vent (eòlica), sol (termosolar, fotovoltaica), aigua (hidràulica) i gas (menys contaminant en CO2 que el cru) permetrà a mitjà termini prescindir de la nuclear. "A mig termini, l'aposta és seguir amb les nuclears. Excepte Garoña, que ha de tancar el 2013, la resta seguirà fins a esgotar la seva vida útil, el 2020", anuncia el subdirector de Planificació Energètica, Francisco Javier Macià. Com que l'energia [elèctrica] no s'emmagatzema -llevat de les piles [de fet són les bateries o les piles reversibles de combustible], per via de la química-, l'aposta per les renovables, que són de naturalesa intermitent, obliga a disposar de fonts paral·leles de producció. Cada vegada que s'aixeca un parc eòlic cal crear un altre de generació per gas per poder cobrir les absències de vent.

Potser no hem de donar crèdit a a questes afirmacions a un article, o autor, que confon piles i bateries, 'energia' i 'energia elèctrica', o que oblida que la hidroelèctrica amb embassament és un  magatzem d'energia, com també ho és la biomassa, la geotèrmia o la termosolar (aquesta només per unes hores). L'eòlica i la fotovoltaica ja ha dit que es poden emmagatzemar en bateries, com per exemple per aplicacions mòbils, com els vehicles elèctrics, amb la possibilitat que proporcionin electricitat a la xarxa quan sigui necessari. També es poden emmagatzemar elevant una massa d'aigua que quan baixi generi electricitat, com es fa en les centrals elèctriques de bombeig. Aquestes es van construir a Espanya per 'emmagatzemar' l'energia que generaven les centrals nuclears quan no hi havia suficient demanda (principalment a la nit), abans que es nacionalitzés la xarxa elèctrica d'alta tensió i es crees el corresponent 'dispatching' centralitzat, molt abans que hi haguessin parcs eòlics o fotovoltaica.

Per contrast, i tot i que la xarxa elèctrica espanyola és la més sofisticada del món i ha aconseguit integrar eficaçment a les renovables, el sistema es veu obligat, en ocasions, a desaprofitar l'energia eòlica per no posar en perill la complexíssima malla [i perquè les centrals nuclears no es poden modular ni aturar fàcilment]. "Som una illa elèctrica, perquè amb una punta màxima de demanda de potència instantània de 45.000 megawatts només en podem exportar a França 1.400" [oblidant que també s'exporta a Andorra (70), Portugal (1.900) i al Marroc (900), és a dir 2.870 entre els tres; la MAT permetrà exportar-ne 2.800 a França] . El tap fronterer francès impedeix al sistema elèctric espanyol, altament productiu, descarregar els seus excedents potencials i rendibilitzar al mercat de 300 milions d'europeus. Sobreviure energèticament exigirà optimitzar l'eficiència en la compra, el transport, el refinat, la generació, la distribució i el consum i obligarà a modificar la barreja energètica (la combinació percentual dels diferents combustibles que cremem i que el 2010, va ser el 47% de productes petrolífers, el 23,4% de gas natural, 12,1% nuclear, 11,2% renovables i 6,2% carbó). A més, caldrà adoptar grans mesures per reduir el consum d'hidrocarburs. Molts analistes i directius de les grans empreses no arriben a entendre que els polítics continuïn sense fer d'aquest assumpte una qüestió d'Estat.

Aquí oblida l'estalvi i l'eficiència, xifrat en un 10% per la IEA com ha citat al començament de l'article.
I, quina electricitat hauríem d'exportar a França -un país altament nuclearitzat, que exporta electricitat- si segons diu l'article, els costos de la generació no nuclear d'electricitat a Espanya són superiors als costos de l'energia nuclear?

Nous i vells interrogants s'amunteguen a mesura que la disputa internacional pels recursos es fa més patent i els països europeus opten per defensar els seus interessos pel seu compte a falta d'una estratègia i una diplomàcia comunitàries. ¿També Espanya hauria de fer qüestió nacional de la seguretat del subministrament energètic i crear el seu propi campió empresarial? Cal seguir (...) impassible a les operacions (...) que fa que [empreses importants] estiguin sent comprades per empreses públiques d'altres països europeus i que cap firma espanyola del sector, (...) totes aixecades en el seu moment amb els estalvis dels espanyols, estigui fora de perill de la voracitat dels mastodonts multinacionals?
"Sé per experiència que l'espanyolitat de les empreses, l'efecte seu, no és una ximpleria i que la mida sí que importa per comprar a un preu", indica el director d'Energia del Boston Group Consulting (...). "La llibertat de moviments de capital ha de ser norma sempre que no posi en perill la seguretat del subministrament", indica, al seu torn, Maria Teresa Costa, presidenta de la Comissió Nacional d'Energia. [Va deixar aquest càrrec el 18-07-2011!]. Segons la seva opinió, el model funciona, "encara que hagi d'incidir més en la reducció de costos". Pensa que més que canviar radicalment de barreja energètica, cal seguir avançant per la via renovable empresa el 2007. Pel que coincideix tothom és que Espanya està més amenaçada que la resta dels països del seu entorn i del seu nivell de desenvolupament i de riquesa. Heus aquí algunes dades contundents: La dependència exterior espanyola dels combustibles fòssils (petroli, gas, carbó) és del 75% -80%, enfront del 50% de mitjana de la UE i el 25% dels EUA. El petroli constitueix gairebé el 50% de la seva dieta energètica, 12 punts més que la mitjana europea, en un país que extreu (Repsol) del seu territori únicament el 2% del que consumeix i en què el transport de mercaderies es fa per carretera en el 94% dels casos. El 70% de l'energia que importem ens arriba per logística naval, cosa que només passa a Corea i Japó, ja que només un terç del gas ve des d'Algèria per gasoducte.
"Amb el pla d'estalvi i eficiència energètica 2004-2020 en cinc anys hem rebaixat el 13% la intensitat energètica (relació entre el consum d'energia i el PIB) de la nostra economia (...). Tenim el pla de foment del transport de mercaderies per ferrocarril, el codi tècnic d'edificabilitat que ha de permetre l'estalvi d'energies a les llars i la projectada interconnexió submarina amb França [pel golf de Biscaia]. Hem aconseguit que el 12% de la nostra energia sigui renovable i jo sí crec que podem pujar aquest percentatge al 20% el 2020 i complir amb les directrius europees "(...).
L'aposta espanyola per les renovables -les inversions entre 2000 i 2013 sumaran 67.000 milions d'euros-, anirà adquirint major sentit econòmic a mesura que l'energia dels combustibles fòssils s'encareixi. I cal pensar que amb el temps, la pesada motxilla financera d'avui generarà ocupació qualificada, exportació i PIB. Gràcies a les economies d'escala i l'aprofitament de l'aprenentatge, arribarà un moment en què la corba de reducció progressiva dels costos de producció de les renovables es creuarà amb la de l'augment dels preus energètics.
Tot fa suposar que l'eòlica serà competitiva en pocs anys, mentre que la fotovoltaica i termosolar, trigaran més en assolir aquests llindars tot i la dràstica reducció dels costos dels panells de silici. Espanya també té bones bases al seu favor: empreses sòlides amb un alt grau d'internacionalització, encertada diversificació geopolítica de l'abastament de petroli i una excel·lent xarxa de regasificadores. Però, diuen els analistes que la supervivència energètica exigirà, sobretot, consciència general del problema, pacte d'Estat i determinació estratègica per saltar al nou model, menys carbonitzat i més elèctric, en què les renovables sumades al cinquè combustible han d'ocupar la posició determinant.
José Luis Barbería, Un gran pacto conra la dependencia energética, El País 23-10-2011.

L'autor –corresponsal de El País al País Basc- el mateix dia ha publicat en el mateix diari l'article El camino hasta la estación ‘términus’. Segons informacions d'internet, és molt proper a la cúpula del PSOE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada