Incursió energètica de la Xina a l’Àfrica

Des del 2000, la Xina ha festejat els països inestables i dictatorials mitjançant oferiments d’ajuda a el rebuig de donar suport a les sancions de els  Nacions Unides contra ells. De fet, la Xina s’ha ficat alegrement en negocis amb països africans amb els quals Europa i els Estats Units no volen mantenir relacions d’aquesta classe a causa de les sancions.

(...) la intensa implicació de la Xina al Sudan a traves dels subministraments d’infraestructures petrolíferes i armament va prolongar de fet el conflicte de Darfur. (...) deu províncies del Sudan del Sud es van esqueixar proclamant la seva independència com el país número cinquanta quatre del continent africà. El 80% de la producció petroliera del Sudan, de 490.000 barrils diaris, es concentra al Sudan del Sud.

El 2010, la Xina va importar gairebé la meitat de la seva producció, aproximament 250.000 barrils diaris, que representa al voltant del 5% de les importacions de petroli xineses. Atès el seu suport al brutal Govern en el poder a Khartum, la Xina s’afanya ara a compondre les seves relacions amb el Sudan del Sud per poder continuar explotant les reserves de petroli del nou país. Com el Sudan, Angola –segon país productor de petroli de l’Àfrica- ha viscut dècades de conflictes i va ser objecte de sancions de les Nacions Unides fins el 2002. No obstant això, durant els seus anys com a país pària, la Xina va aportar infraestructura financera a gran escala a canvi de petroli. En l’actualitat, la Xina constitueix la segona destinació en importància del petroli angolès. (Els Estats Units, que es van pujar al carro quan es van aixecar les sancions, ocupen el primer lloc). De fet, Angola produeix més petroli amb destinació a la Xina que l’Aràbia Saudita i, en certs períodes, fins a cent mil xinesos han arribat a treballar en projectes d’infraestructures a Angola.

La Xina ha triat un camí d’alt risc –fent cas omís de la defensa dels drets humans i violant les sancions de les Nacions Unides- per assegurar-se l’aprovisionament de fonts d’energia i altres recursos necessaris per mantenir el ràpid creixement de la seva economia.

Yuriko Koike, Les malifetes de la Xina a l’Àfrica, La Vanguardia 12-10-2011.