Avantatges dels vaixells nuclears a l’Àrtic

Durant més de tres milions d’anys un mar de glaç ha cobert l’Àrtic tot l’any. Tanmateix, l’escalfament global ha motivat, des de fa tres dècades, que aquesta superfície retrocedís considerablement (a causa del 10% de pèrdua de gel cada dècada). La desaparició gradual d’aquest capital natural comporta transformacions profundes. L’obertura a la navegació del pas del Nord-oest n’és una. L’altra és la modificació de tot l’ecosistema polar afectat, on diverses espècies animals podrien estar en perill de desaparició (óssos polars), mentre el salmó del Pacífic, el bacallà i l’areng ja comencen a emigrar cap a les aigües àrtiques. Els desafiaments climàtics, polítics i estratègics de l’Àrtic són de tipus energètic, circulatori i econòmic. L’Atles Geològic de l’Àrtic, publicat el 2009 per la Comissió  Geològica del Canadà, va identificar amb precisió els jaciments de metalls preciosos, de gas i de petroli a la zona. Les grans empreses mineres del món es van abalançar literalment sobre l’informe! El mar de Beaufort podria encloure una quarta part de les reserves mundials d’hidrocarburs. Gazprom, la gran empresa gasista russa, ja no dissimula les seves ambicions sobre l’Àrtic i subratlla la seva perícia en matèria d’extracció gasista en l’àmbit polar. D’altra banda, Washington rivalitza amb Ottawa pel control del petroli al mar de Beaufort. Si s’explotés petroli a l’Àrtic mitjançant extracció marina, cal ser conscients que una marea negra hi presentaria característiques més catastròfiques que en cap altre lloc, per la senzilla raó que el petroli es degrada amb molta més lentitud en aigua glaçada que en aigua temperada.

El petroli ja és el gran negoci de l’Àrtic i els Estats Units i Rússia se n’han convertit en els actors principals. Pel que fa als Estats Units, l’extracció petrolífera al mar de Beaufort representa el 8% de la producció del país. Els cànons pagats per BP, ExxonMobil i ConocoPhillips representen el 90% dels ingressos anuals del pressupost d’Alaska. A  Rússia (...) el 80% de les reserves de petroli, el 90% de les reserves de gas i el 90% de les reserves de carbó es troben al nord del cercle polar Àrtic i a l’Àrtic rus. Al mar de Barentsz i sota l’ègida de Gazprom, està previst que el jaciment marí de Xtokman sigui operatiu el 2013 o el 2014. Conté 3,8 bilions de metres cúbics de gas; és a dir, el consum de gas de França durant vuitanta anys, a més de cinc mil milions de tones de petroli. A la vora del mar de Petxora, (...)  Lukoil i Total comparteixen l’explotació del jaciment petrolífer de Khariaga.

Una revolució en curs afecta també el transport marítim. Si el pas del Nord-oest fos navegable durant una part de l’any, constituiria una alternativa extraordinària al canal de Panamà: permetria estalviar 7.000 quilòmetres, és a dir, 15 dies de navegació en el trajecte Europa-Àsia. Ara bé, els Estats Units, Rússia i la Unió Europea consideren que el pas és un estret internacional, mentre que per al Canadà és una part de les seves aigües interiors. I, per descomptat, hi ha vaixells estrangers que ja han utilitzat el pas en qüestió.

Malgrat el seu discurs acerat sobre l’Àrtic, el Canadà sembla que no disposa dels mitjans adequats per posar en pràctica la seva política: l’Armada és feble i aquest país no té submarins nuclears ni, sobretot, trencaglaços nuclears com els que té Rússia.

Segura i confiada en la seva experiència i en els seus recursos, Rússia reivindica un 45% de les aigües internacionals de l’Àrtic i va plantar la seva bandera de titani al pol Nord l’agost del 2007. Hi ha una diferència notable amb el pas del Nordest, conegut com la ruta del mar del Nord (en rus Sevmorput), un eix navegable durant els quatre mesos d’estiu de Múrmansk a Vladivostok al llarg de gairebé 5.000 quilòmetres gràcies als trencaglaços de propulsió nuclear. Tanmateix, el Canadà ha adoptat una política annexionista, amb certa relació amb el concepte xilè de mar presencial. Amb el pretext de consideracions ambientals, el Parlament canadenc va votar el juny del 2009 la llei per a la Prevenció de la Contaminació de les aigües de l’Àrtic, que ampliava de manera unilateral el límit del mar territorial exclusiu a 200 milles de la costa, mentre que la norma jurídica internacional el fixa en 12 milles.

Els drets en joc en la qüestió de l’Àrtic sembla que estan confiscats en el cas dels pobles autòctons (els inuit, en particular). Igual que en el tractat Antàrtic, n’hi ha que advoquen per un tractat internacional per protegir l’Àrtic. Tanmateix, el matís diferenciador és enorme: l’Antàrtida és un continent envoltat d’oceans, mentre que l’Àrtic és un oceà envoltat de continents. El procediment utilitzat a l’Antàrtida sembla difícil d’aplicar a l’Àrtic.

André-Louis Sanguin, Un Eldorado sota el glaç, La Vanguardia 26-06-2011.