Informacions parcials sobre Japó*

Informació que no aprovaria la Física de secundària, i que no han consultat Wikipèdia

D’on han tret aquesta explicació?

Fissió Nuclear

¿En què consisteix?

Un àtom gran es divideix en dos àtoms més petits.

Els àtoms resultants de la fissió surten despresos a gran velocitat.

La reacció emet raigs gamma.

¿Com es produeix l’energia?

En un reactor nuclear, l’energia cinètica dels àtoms i els raigs gamma es converteixen en calor.

Fusió Nuclear

¿En què consisteix?

Dos àtoms petits es fusionen en un àtom més gran.

L’àtom gran té una massa menor que la suma dels dos petits.

¿Com es produeix l’energia?

La massa que desapareix en la reacció es transforma en energia seguint l’equació d’Eisntein E = mc²

Font: La Vanguradia

La Vanguardia 18-03-2011

El mite que es tambaleja

El mite que l’energia nuclear és barata es tambaleja. Els riscos associats al seu ús i les creixents exigències de seguritat encareixen contínuament aquests projectes. El punt feble de l’energia de l’àtom no només són els residus radioactius que cal confinar centenars d’anys per evitar el seu impacte en la salut i el medi ambient, sinó la necessitat contínua de revaluar les condicions de seguretat per afrontar riscos nous o cada vegada millor coneguts. Cada accident ha dut associat històricament nous requisits per al seu funcionament, amb el corresponent encariment, la qual cosa ha esberlat el seu principal aval: els baixos costos. (...)

(...) María Teresa Domínguez, presidenta del Foro Nuclear –que aglutina al sector a Espanya- (...) ahir va destacar la “gran fortalesa” de les plantes nipones.

El major o menor ritme d’implantació de les nuclears ha respòs sobretot a causes econòmiques. Aquesta és la tesi expressada per Marcel Coderch, autor del llibre ’El espejismo nuclear’ (Los Libros del Lince), qui sosté que la paralització de la indústria a EUA no es va deure al descrèdit derivat de l’accident de Three Mile Island (1979), sinó que va tenir arrels econòmiques. A partir de 1973 (en la primera crisi del petroli) es va produir una reducció del consum d’energia, la qual cosa unida als alts costos financers de les inversions va frenar el seu desenvolupament. Als EUA, entre 1971 i 1974, s’havien cursat comandes per a 129 reactors, mentre que durant els quatre anys següents només se’n van encomanar tretze[. “Cap dels reactors encomanats després de 1973 es van acabar, i a partir de 1978 es van interrompre els encàrrecs”, destaca. L’accident de Three Mile Island va aguditzar aquesta crisi. Va ser la puntilla. Es van interrompre les llicències; es van introduir nous requeriments; van augmenta els costos, i les plantes es van convertir “en negocis financerament inviables”, diu. (...)

“Abans de Txernòbil, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica deia que els centrals russes eren segures, i després de l’accident se les va acusar de ser molt pitjors que les occidentals. Però l’objectiu d’aquest descrèdit ha estat l’interès dels països occidentals de vendre la seva tecnologia a aquests països”, diu Josep Puig, professor d’energia a la UAB.

A França, en canvi, la implantació de l’energia nuclear ah estat constant i ha esdevingut un instrument del seu poder nacionalista i militar, ja que els reactors estaven associats a l’obtenció de plutoni.

Antonio Cerrillo, Un mito que se tambalea, La Vanguardia 15-03-2011.

Qüestions de seguretat

La incertesa sobre Fukushima ha revifat la inquietud sobre la seguretat de les instal·lacions nuclears (...). Amb poques hores de diferència, Alemanya ha suspès un acord per allargar la vida útil de les seves centrals nuclears, mentre que la ministra d’Energia de Suïssa (...) ha deixat en suspens l’aprovació de tres noves centrals nuclears per revisar els estàndard de seguretat.

(...) Les accions de la francesa Areva, la major constructora de plantes nuclears, baixen un 10%, mentre que les empreses d’energies renovables registren alts guanys.

Hong Kong, agències, Un favor a la energía renovable, La Vanguardia 15-03-2011.

Mentides continuades

“Txernòbil continua envoltat de mentides –senyala Andreyev* [que va passar cinc anys a Txernòbil i va ser vicepresident de l’organisme soviètic de lluita contra accidents nuclears i coneix a fons l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica]-. L’accident no va ser responsabilitat dels operadors de la central, com es va dir, sinó d’un clar defecte de disseny dels reactors RMBK, resultat de l’economia de costos. Aquestes mentides són avui actuals a Fukushima. La seguretat costa diners. Si gastes massa en això, la central deixa de ser competitiva. Després de l’accident de Three Mile Island (a Pensilvania, 1979) es va veure que millorar la seguretat era massa car. Durant trenta anys a EUA no es va construir ni un sol reactor. (...) Sempre hi ha gent interessada en amagar alguna cosa...”

[¿Què amaguen?] Que cedeixen en seguretat per diners. Al Japó [com gairebé arreu] la localització de els centrals junt al mar és la més barata. Els generadors d’emergència no els van soterrar. Va arribar l’onada i tot va quedar fora de servei. (...) ¿Com es pot dissenyar una central en una zona d’alt risc sísmic, al costat de l’Oceà, amb els generadors d’emergència en superfície? No és un error, és un delicte.

[¿Quins problemes veu en les piscines de combustibles gastat en els reactors de Fukushima?] Va intentar estalviar. Les van omplir massa, el que augmenta la possibilitat d’accidents. (...) El terratrèmol va produir esquerdes i les va buidar d’aigua. Si no les refrigeres s’escalfen i es poden produir les situacions més crítiques. Tenim molt poca informació. Japó no la dóna, la protegeix. Desconeixem el més elemental: quins danys ha produït el terratrèmol i el tsunami...

[Però l’OIEA ha de tenir aquesta informació...] En absolut. No sap res. Tot és reservat. En el primer informe de l’OIEA sobre Txernòbil tot era mentida. L’OIEA s’h va creure perquè els interessos són els mateixos. Ara al Japó. Si informessin, la negligència es faria evident. El problema és l’absència d’instàncies independents de control, un pilar del dret romà: no es pot ser jutja i part. A la indústria nuclear to va al mateix cistell. El jutge de Txernòbil (...) va responsabilitzar als operadors de la central, que van ser empresonats, i va salvar els dissenys del seu institut. Un any després de l’accident es va penjar. A la indústria nuclear no hi ha organismes independents. La missió de l’OIEA és contribuir a l’extensió de l’energia nuclear, i tot el que hi vagi encontra no ho publicarà. (...)

[¿Què passarà a Fukushima? ¿Podria arribar una seriosa radiació sobre Tokio?] A manca d’informació, tinc quatre hipòtesis. Primera, si es refreda el reactor: la radiació acabaria aviat. Segona, si no s’aconsegueix refredar-lo i continua com fins ara: les emissions, tot i que no siguin molt potents, continuaran durant setmanes. Tercera, si es fon el combustible nuclear i danya la carcassa del reactor: es produirien emissions en sèrie, és força greu però no el pitjor. Quarta, la més catastròfica, si el combustible es precipita fins el fons i adquireix massa crítica: llavors s’iniciaria una reacció en cadena incontrolada, és a dir una explosió. En aquest cas la contaminació seria molt greu. El pitjor reactor és el tercer, ja que empra MOX, combustible d’urani més plutoni, que França està experimentant en dos centrals nuclears a Japó.

[Es comprèn el perquè França està criticant tan durament a Japó aquests dies]. Els reactors no són francesos sinó nord-americans, de General Electric. França depèn críticament de l’energia nuclear. Si arrenca un moviment antinuclear fort, el Govern francès quedarà en una posició molt delicada. Per això arremet contra Japó, per donar a entendre que quelcom semblant és impensable a França.

Rafael Poch, entrevista a Yuli Andreyev, “El problema es que la seguridad es cara”, La Vanguardia 17-03-2011.

(* Especialista rus en Txernòbil i altres accidents nuclears)

Seguretat: depèn de...

El concepte de seguritat té un cert grau de subjectivitat i pot evolucionar amb el temps d’acord amb l’experiència acumulada i el grau d’exigència que, de forma individual o col·lectiva, s’apliqui a una activitat o situació determinades.

Ens referim en aquest ca a la seguritat nuclear. Segons el publicat per l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), amb seu a Viena, l’objectiu principal de la seguritat és el de “protegir als individus i al medi ambient contra els efectes nocius de les radiacions ionitzants”. La seguretat nuclear no és un concepte immutable, sinó que evoluciona, en gran mesura, amb l’experiència operativa acumulada la llarg del funcionament de les instal·lacions (...).

[L’accident de Three Mile Island de 1979] va provocar la fusió del nucli, tot i que no va provocar danys radiològics significatius. Va mostrar la necessitat d’efectuar la revisió del disseny del tipus de reactor accidentat, de la implantació de millores en les relacions home-màquina i de l’establir decididament una cultura de la seguritat. (...)

En el cas de Txernòbil 4, el reactor d’origen rus va patir una excursió de potència d’origen nuclear que va ocasionar la fusió del nucli, l’incendi del grafit moderador de neutrons i la propagació a llarga distància dels productes radioactius. Van morir diversos treballadors i els van detectar efectes negatisu per a la salut d’un bon nombre d’habitants de la zona. Es va produir una gran reacció en la població que ha repercutit en el seu desenvolupament nuclear durant dues dècades, i les lliçons apreses van impulsar la millora de la seguretat nuclear.

(...) L’anàlisis de les circumstàncies del mencionat accident va dur a enfortir la pràctica de la cultura de seguretat i al convenciment que els problemes operatius de les centrals havien de ser de coneixement de totes les centrals del món.

Iniciatives com la creació de l’Associació Mundial d’Operadors Nuclears, (...) les noves iniciatives de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica i dels organismes reguladors, junt amb el desenvolupament de nous prototips de reactors més segurs, van ser les conseqüències dels ensenyaments derivats d’aquell accident.

(...) el gravíssim accident esdevingut a Japó (...) obligarà a la revisió de diversos procediments relacionats amb la seguritat de les instal·lacions. Especialment es poden avançar aspectes com la influència dels emplaçaments davant dels riscos naturals, els procediments operatius en condicions accidentals, el desenvolupament de la seguritat intrínseca dels nous reactors i la millora dels plans d’emergència.

Xavier Ortega Aramburu, Seguridad y accidentes nucleares, La Vanguardia 18-03-2011.

Opinions d’un escriptor

Amb la catàstrofe de Fukushima s’ha enfonsat la sempre fràgil confiança en la seguretat de les centrals nuclears. A base de dades i arguments, s’havia aconseguit maximitzar la conveniència i arraconar la por, basada en una perillositat real. Encara de manera incipient, però amb un nombre creixent de països, l’onada constructora anava agafant gruix. Al món hi ha unes dotzenes de centrals en construcció, sobretot a l’Àsia, inclòs el Japó. Algunes a l’est d’Europa. Els plans de nuclearització d’Itàlia, de Finlàndia o de Txèquia són coneguts. En paral·lel, s’ha optat quasi a tot arreu per allargar la vida de les nuclears en funcionament i sovint per incrementar-ne la capacitat. L’energia produïda al món representa un 16% de la producció d’electricitat. (...)

Fukushima ha capgirat el panorama mundial i les perspectives, malgrat que l’accident és el resultat d’una greu, estúpida i no denunciada imprevisió, consistent en no protegir contra inundacions els generadors elèctrics que haurien garantit la refrigeració. Els reactors afectats van resistir el terratrèmol i el tsunami. Les explosions i fugues provenen de la posterior falta de subministrament  elèctric. Que no s’hauria produït si s’haguessin aïllat els generadors com en altres llocs. Els protocols de seguretat seran revisats a fons. (...) En aquest conflicte entre la raó i l’emoció podria ser que ja no hi hagués manera de vèncer la por amb increments de seguretat, tot i que a Europa els riscos sísmics són baixos.

És probable que el conflictes es resolgui de manera diferent segons els països. (...) Els que considerin que el cost és assumible aniran arraconant les centrals. D’altres amb forta dependència nuclear, com ara França, no s’ho podran permetre. (...)

Com que el consum i la demanda d’energia augmenten amb el creixement econòmic, també augmentarà la pressió sobre els hidrocarburs, petroli, gas i carbó. No cal ser guru ni profeta per preveure un fort increment del preu del petroli, el bé més escàs, contaminant, causant de mortaldat, i consumit per la nostra espècie. No hi ha manera de fer el recompte de morts per guerres del petroli (Líbia és l’últim cas, l’Iraq el més flagrant), però com a mínim, tirant molt baix, la proporció deu ser 10.000 per cada un de Txernòbil, lúnic accident nuclear que ha provocat morts humanes. És probable que la proporció macabre sigui de 100.000 a un. La diferència és que el perill mortal del petroli, derivat de les lluites pel seu control, no afecta els occidentals. Les centrals nuclears sí.

Estem obligats a considerar si la màxima prioritat és suprimir les nuclears o limitar les emissions de CO2. En altres paraules, no hi ha cap equació antinuclear realista que no contempli en el resultat l’increment de les emissions acusades dee provocar el canvi climàtic. El dilema és: o més CO2 o més nuclears. ¿Les energies alternatives i l’estalvi, suposant que siguin superiors a l’augment del consum, han de substituït prioritàriament energia nuclear o hidrocarburs? Amb l’actual model econòmics o social, no hi ha alternativa. Les perspectives de canviar-lo per a un que contmpli una dràstica reducció voluntària del consum energètic són extraordinàriament baixes. Així doncs, cal ser molt egoista, irresponsable o de mirada tancada per no enfocar el problema en tota la seva magnitud. Tot va lligat. Si l’energia no surt d’aquí, sortirà d’una altra banda.

El petroli barat s’acaba. De gas, encara n’hi ha. El perill més gran, per al planeta i per tots els seus habitants, fóra, de fet ja és, l’increemnt del carbó per part de països com la Xina que en tenen potser per segles. Líbia per un cantó i Fukushima per l’altre exemplifiquen que el de l’energia ja és el primer problema de la humanitat. Sigui com sigui, amb nuclears i tot, ens acostem al final d’un carreró sense sortida.

Els dos vectors són: més demanda i menys fonts d’energia abundant i a uns preus assequibles. El drama és aquest. No té solució en els propers decennis. Siguem-ne conscients: si prescindim de l’energia nuclear, agreujarem encara més el problema i arribarem abans al fons de l’atzurac.

Xavier Bru de Sala, Atzurac  energètic, el Periódico 18-03-2011.

La confirmació de la seguretat

Les asseguradores no volen assegurar les centrals nuclears:

(...) els danys produïts per accidents nuclears no s’asseguren.

Miguel Ángel García Vega, Golpe a las reaseguradoras, El País 20-03-2011.