Armes per petroli

Les armes que servien i encara serveixen per assassinar als ciutadans libis se les han subministrat des d’Europa i Occident, i concretament  també des d’Espanya. Hem canviat armes per petroli, hem enriquit als seus corruptes  còmplices sense demanar-los res en el terreny dels drets humans i les llibertats dels libis. Durant molt temps no hem volgut veure ni escoltar, hem prioritzat les nostres necessitats de petroli i de gas i no hem dubtat en senyalar a Gadafi com un soci lleial de la nostra causa.

Però, quina causa? No era la de la llibertat ni la de la dignitat. La diplomàcia del petroli ha prevalgut sobre qualsevol altra exigència ètica, política o de solidaritat. Ho hem sacrificat tot a les nostres necessitats energètiques (...).

Són evidents les raons que assisteixen a la diplomàcia del petroli i dels negocis. Són tan evidents com coneguda la nostra dependència energètica. Però del que ara està succeint hauríem de treure’n conclusions per canviar el rumb d’aquella política. Arropar tirans no és, a la llarga, rendible. Segurament és més fàcil entendre’s amb un tirà i els seus còmplices que amb les instàncies de les democràcies poc estables i, a vegades, poc lleials amb Occident. Però, al final, la llibertat fa més amics que recolzar a tirans i dictadors en contra del seu poble.

Miquel Roca Junyent, Petróleo y libertad, La Vanguardia 8-03-2011.

Els arguments de fer costat o no als tirans és una qüestió de “rendibilitat”, o de principis ètics?