Ara és l’AIE qui ho diu als governs*

(...) els governs en particular, són els destinataris d’un dels missatges més cridaner de l’estudi d’enguany [de l’AIE] (‘World energy outlook 2010’): el que es faci o es deixi de fer en el transcurs d’aquesta dècada en matèria de política energètica i de lluita contra el canvi climàtic determinarà la quantitat de petroli disponible i el preu que acabarem pagant per aquest.

En el seu escenari bàsic (‘New policies escenario’), l’AIE considera que la demanda global de petroli (...) continuarà creixent de manera constant en el futur, assolint prop de 99 milions de barrils diaris (mbd) el 2035, la qual cosa equival a uns 15 mbd més que en el 2009. (...)

Pel costat de l’oferta, l’AIE calcula que el 2035 la producció de petroli arribarà a uns 96 mbd, desglossats així: 68,5 mbd corresponents a crus convencionals, 17,9 mbd a líquids del gas natural i 9,5 mbd a petrolis no convencionals. Si hi afegim altres 3 mbd procedents de guanys en el processat, resulta que, en principi i grosso modo, els comptes quadren.

(...) l’informe de l’AIE desvetlla una dada molt rellevant: en els propers 25 anys no s’espera que la producció mundial superi el màxim històric de 70 mbd assolit en 2006, mantenint-se pràcticament estancada al voltant dels 68-69 mbd i dibuixant un altiplà ondulat. I això suposant que la indústria petrolera sigui capaç de compensar un declivi global promig dels camps actualment en explotació (...). Una tasca que requerirà enormes inversions, la posta en funcionament de nous camps que en l’actualitat es troben pendents de desenvolupament i el descobriment de nous jaciments.

Tot això acceptant, (...) que resoldre l’equació del subministrament ens fa cada vegada més dependents de l’OPEP, el percentatge de participació en la producció mundial de la qual passaria del 41% del total el 2009 al 52% el 2035 (...).

La importància del declivi comentat és de tal magnitud que, si considerem conjuntament la pèrdua de producció (...) i l’augment de la demanda de petroli previst per al període 2009-2035, la indústria petrolera ha de posar a punt un nova capacitat de producció propera a 28 mbd pel 2020 i d’uns 67 mbd en el 2035. A efectes comparatius és interessant constatar que la producció el 2009 dels dos primers països del ranking mundial, Rússia i Aràbia Saudí, va ser de 10,3 i 9,6 mbd, respectivament. El que significa que la indústria disposa d’a penes deu anys per desenvolupar una nova capacitat productiva equivalent a quasi tres Aràbies Saudis.

Per això no quedarà més remei que comptar amb els líquids del gas natural, així com els petrolis no convencionals (sorres asfàltiques de Canadà i petrolis extrapesants de Venezuela) els subministraments dels quals haurien d’augmentar de forma espectacular durant el període 2009-2035, encara que això suposi un increment cert dels preus del barril, l’emissió de més gasos efecte hivernacle i una progressiva disminució de l’energia obtinguda.

Què podem fer davant d’aquesta perspectiva? L’AIE considera que si els governs es mostressin decidits a anar molt més enllà dels seus tebis compromisos actuals per promoure l’ús eficient del petroli i el desenvolupament d’alternatives a aquest combustible, potser podríem aconseguir que l’inevitable zenit de la producció de petroli reflectís més un descens de la demanda que del subministrament.

La recomanació és clara: s’han d’oblidar de postures autocomplaents (com les dels que prenen con lema el tòpic i l’apocada cantarella de que “fa quaranta anys que es diu que tenim petroli per quaranta anys”) per centrar-se de forma urgent en l’aplicació de polítiques de gestió de la demanda particularment centrades en el sector del transport.

Mariano Marzo, Tres Arabias Saudíes en diez años, La Vanguardia 28-11-2010.

Temes relacionats: Escenaris de l'AIE